CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERITA LES FEDERACIONS DE MUNTANYA, ESQUÍ, ORIENTACIÓ I FOTOGRAFIA
Local Social: Centre Eudald Graells - Tel./Fax 972 70 05 40 - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@clubexcursionistaripoll.com
Núm. 110 Desembre 2020

 

 

El més de desembre, quan tanquem l’any, acostumem a fer balanç del que han estat els onze mesos viscuts. Aquest 2020, malauradament, no ha set un any amable amb nosaltres. La malaltia, en forma de pandèmia,  ha aparegut trasbalsant tota la planificació i, a voltes, enduent-se alguna que altra il·lusió.

Afortunadament, però, encara som aquí i cal anar trobant noves maneres de fer per poder seguir endavant.

El butlletí que teniu a les mans és diferent als anteriors. El nombre de reportatges és inferior al d’altres ocasions. La diversitat d’activitats que hem pogut fer també ha estat limitada. Malgrat tot, però, hem decidit fer-lo. Una petita balda d’aquesta cadena que ens ha permès arribar fins avui.

Entre aquestes pàgines ens agradaria que descobríssiu nous indrets i noves formes d’observar els paratges que ens són propers. Probablement encara ens calgui esperar un temps per poder refer els projectes que, col·lectivament o individualment, teníem planificats de fer. Ànims!!! Cal mantenir l’esperit de superació que en nombroses ocasions ens ha permès assolir els cims muntanyosos.

També us fem arribar els millors desitjos per aquest nou any que aviat començarà. Esperem que arribi amb respostes i que ens ajudi a recuperar les activitats que ens agraden i ens permeten gaudir i compartir de l’entorn natural que estimem.


 La junta

 

REUNIÓ ANUAL DE SOCIS

Divendres, 5 de març de 2021. REUNIÓ ANUAL DE SOCIS al centre Eudald Graells.
2/4 de 10 del vespre, en 1a convocatòria i, si s’escau, a les 10 en 2a.

Temes a tractar:
1.Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior
2. Estat de comptes
3. Activitats previstes per l’any 2021
4. Torn obert de paraula

 

TRAVESSA NÚRIA-CARANÇÀ

 

Acostumats a gaudir d’unes vacances d’estiu a l’estranger, aquest any se’ns plantejava un repte ben diferent; On podríem anar? Quina ruta podríem fer? Quants dies estaríem a fora de casa?  Així que, amb el mòbil a la mà, vam començar a cercar llocs i rutes que estiguessin relativament a prop, fàcils, accessibles... però sobretot dins de Catalunya. Finalment el dubte se’ns va resoldre sol; i si anem a fer la travessa de Carançà? De fet, és curiós com a vegades les oportunitats apareixen a la vida, ja que era una ruta que ens havíem plantejat moltes vegades, però mai havíem pogut fer-la.

El 23 d’agost sortim de casa, amb el planning de tot el que faríem (quilòmetres, allotjament, menjar...) ja que, donades les circumstàncies excepcionals d’aquest any 2020, no podíem deixar res a l’atzar. Així que agafem el tren i baixem a Queralbs. A partir d’aquí començarem el trajecte a peu pel camí vell de Núria. Com molta gent sap, cada any procuro pujar a Núria per aquest camí, com a mínim un cop, però enguany gràcies a estar més per casa he pogut fer-ho un cop per setmana. Aquesta vegada, amb la motxilla a l’esquena (més lleugera que de costum) gaudeixo de cada pedra, de cada passa, de cada papallona i respiro profundament, intentant omplir-me de tranquil·litat i de pau.  Primera parada: l’alberg de Núria.

El dia següent, després d’esmorzar a l’alberg, iniciem el camí cap a Noucreus. Pas a pas anem pujant, acompanyats pels crits de les marmotes, petits grups d’isards i un munt de còlits grisos que s’espanten cada vegada que ens hi apropem. El temps és fantàstic, amb un sol i un cel que ens acompanyarà la resta de la sortida. La pujada fins a Noucreus se’ns fa ràpida, però un cop arribem a dalt el cor se m’atura només de veure aquestes muntanyes tan boniques... qui pogués gaudir d’aquest paisatge cada dia! Ens hi estem una bona estona, doncs gairebé no hi ha ningú.

A partir d’aquest punt, el camí tira cap avall, passant pels tres estanys més importants: l’estany blau, l’estany negre i l’estany de Carançà. Donat que no ens corria pressa arribar al refugi, vam poder anar al nostre ritme, descansant més i sobretot deixant-nos endur pel camí, arribant a la tarda al Refugi de Carançà, lloc on plantarem la nostra tenda entremig d’un bosc i podrem sopar amb uns bosquerols francesos que treballen per la zona.

L’endemà, 25 d’agost, serà el darrer dia de la minitravessa realitzada. El dia més esperat d’aquestes vacances, doncs les gorges de Carançà tenen fama per ser un espai únic, divertit i especial per a aquells que no tenen por a les alçades. No sé massa què pensar, així que m’ho agafo amb calma i de cop descobreixo que això dels ponts tibetans, els passamans, les escales i els passos estrets són un delícia. Segur que repetiré!

Tot té un fi, així que ens dirigim cap al Mas de Bordes, un càmping situat sobre el poble de Thuès i que ens obsequiarà amb la magnífica vista de la via làctia. La tornada cap a casa la farem via tren groc, entremig de turistes que també es deixen meravellar per la vista. Sens dubte recordarem aquest any, amb totes les seves peculiaritats.

Lourdes Solano
Edmond Tuneu

 

CAMINAR EN TEMPS DE PANDÈMIA

 

Planejant, com cada any, la nostra sortida amb els companys de cop esdevingué estroncada per un virus desconegut que ens va tancar a casa. Ens calia reinventar com afrontar la situació.

Per sort teníem la natura a tocar; ella seguia el seu curs sense la nostra presència i això la feia més exuberant, cosa que ens ha fet gaudir d'uns paisatges, uns colors i uns sorolls que han despertat un gran benestar contrastat amb l'angoixa que ens aporta la convivència amb aquest virus.

Va arribar el dia del desconfinament i, de mica en mica, la desescalada ens va permetre sortir del cau.

Calia matinar de valent, només ens era permès sortir de 7 a 10 del matí, per tant havíem d'administrar bé el temps.

Teníem les muntanyes a tocar: el Catllar, Sant Antoni, Sant Bartomeu, Sant Roc..... les més properes. Petites joies que, per massa conegudes, sovint menyspreem.

Quina joia veure, des de qualsevol dels turons que ens envolten, despertar enmig de la boira Ripoll amb la punta del seu campanar!

Ens hem interessat per identificar els arbres, les flors, el cant dels ocells. Hem après el comportament de l'eruga del boix i la consegüent destrucció. Sense presses, hem posat més interès en les petites joies arquitectòniques tan properes com Santa Maria del Catllar, antic santuari consagrat el 1740 per l'abat de Ripoll; Sant Antoni de Morers, ermita construïda l'any 1740; Sant Bartomeu, ermita dels segles X-XII, i un munt més de curiositats.

Hem après a observar la natura i, de ben segur, que el dia que tornarem a ser lliures d'aquesta pandèmia, correrem novament cap a aquells indrets desconeguts, que tant ens atrauen.

Angelina Fernàndez

 

 

ASCENSIÓ ALS PICS DE GABIETOS I TALLÓN

25 de juliol de 2020

Com ja va sent habitual els darrers anys s’havia plantejat fer una sortida de cap de setmana per fer algun dels cims del Pirineu. Els cims escollits: Pic de Gabietos i el Tallón (sector del Mont perdut). Aquest any però no és com els anteriors. Estem en pandèmia i fins a última hora no estava clar que poguéssim fer la sortida. Finalment les restriccions sobre mobilitat i confinament, de la part catalana i de la part francesa, ens van permetre poder tirar endavant, tot i que amb una sèrie de restriccions.

La sortida comença dissabte a les 7h del matí, a l’estació d’autobusos de Ripoll, on hem quedat tots els integrants del grup per dirigir-nos cap a Gavarnie (departament dels Alts Pirineus, França) en una ruta en cotxe de 368km i unes 5 hores i mitja de viatge, més aturades. Passem per Puigcerdà, Ax-les-Thermes, Foix, Saint Girons, Lourdes, Luz-Saint-Sauveur i Gèdre. El grup el formem un total de 25 persones amb en Joan Serra al capdavant com a coordinador.

A l’hora de dinar arribem al refugi “La Grange de Holle”, situat a 1km de Gavarnie, i a una alçada de 1.520m. Abans de deixar-hi les coses, dinem a la zona de pícnic del mateix refugi, cadascú el que es porta de casa i, un cop amb la panxa plena, ens instal·lem al refugi. Les mesures anticovid fan que la capacitat d’aquest s’hagi vist reduïda, amb el que tot el grup ens acomodem en dues habitacions. La distància entre lliteres és superior a l’habitual, així que estem molt més amples que en una situació normal.

Un cop instal·lats decidim anar a Gavarnie a visitar el poble i estirar una mica les cames, tot contemplant el famós circ de Gavarnie, una joia de la natura, i un dels llocs (o potser el lloc) més bell i impressionant dels Pirineus. Tot fent el turista enfilem el concorregut camí que va cap al circ, i anar tirant tirant, ens plantem sota mateix la “Grand Cascade” (el salt d’aigua més alt dels Pirineus, amb una caiguda total de 422m). Quedem ben molls, la dutxa era inevitable donat el salt i la mica de vent, i hem d’emprendre el camí de tornada sense encantar-nos per arribar al refugi a l’hora de sopar.

Arribem al refugi amb poc marge de temps per al sopar. A diferència de les mesures de distància entre lliteres, ús de mascareta, etc., durant el sopar no hi ha cap distanciament entre grups.  El sopar consisteix en una sopa molt especiada amb força gust de pebre de primer. De segon pota de xai amb salsa, també amb força gust de pebre. De postres un tall de brioix, que per sort no tenia gust de pebre. Abans d’anar a dormir és temps de tertúlies, lectures, meditació, timba de cartes regada amb alguna cervesota,... (“cada loco con su tema”, que diuen).

26 de juliol de 2020

Després d’una nit típica de refugi: algun ronquet per aquí, alguna ventositat per allà... i abans que surti el sol, comencen a sonar els despertadors. Una mica de neteja personal i cap a esmorzar (frugal però correcte). Un cop esmorzats, recollida dels trapaus i cap als cotxes per dirigir-nos al coll de Tentes (2.208m), punt on aparcarem els cotxes i des d’on iniciarem l’ascensió.

Arribem al Coll de Tentes quan ja ha sortit el sol i iniciem la ruta sobre les 7,20h. El primer tram de la ruta ens porta fins al Coll de Boucharo o Bujaruelo (2.271m) per una pista sense gairebé desnivell que finalitza en el mateix coll. Des d’aquest punt ens enfilem per un camí direcció est que ens porta fins el Coll de Serradets. El camí no és complicat fins al tram final on cal creuar un torrent per una zona de roca. Un cop passat el torrent, arribem al Coll de Serradets (2.589m) des d’on albirem el refugi de Serradets, situat uns quants metres més enllà del coll, i el que queda del glaciar del Tallón. Seguim fins al peu del refugi (tancat a causa d’unes obres de millora) i comencem a pujar cap a la “Brecha de Roland”, punt on travessarem a la part espanyola. El camí és dret i pel mig d’una terrallera, fent dues passes endavant i una endarrere, mica en mica anem pujant. En el darrer tram abans d’arribar a la “Brecha” hem de travessar un petit glaciar, però es va pujant bé sense haver d’utilitzar grampons, que hem deixat als cotxes per indicació del refugi on hem dormit.

Poc a poc anem pujant fins arribar a la mateixa “Brecha” (2.805m) on fem una aturada per reagrupar-nos, rehidratar-nos i gaudir de les vista cap a la part francesa i cap a la part espanyola, i visitar la cova del comte Russell (forat excavat en la mateixa roca que serveix de refugi per muntanyencs). Un cop reagrupats ens dirigim direcció oest i, mantenint la cota, cap al “cuello Blanco” (2.833m). Arribats en aquest punt la nostra sorpresa és que, per seguir el camí, que girant cap al nord-oest ens portarà cap al coll de Gabieto, s’ha de travessar un tram amb neu amb força pendent, i no portem grampons. Mengem alguna cosa i després de debatre una estona quina és la millor opció, part del grup decideix travessar per la neu, i part del grup decideix descendir per creuar el tram nevat per una cota inferior on la pendent és més suau. Un cop superat aquest petit problema seguim el camí fins al coll de Gabieto (2.938m). Entre una cosa i l’altra, el temps se’ns ha tirat a sobre, així que una part del grup decideix avortar l’ascensió als Gabietos i seguir cap al Tallón, mentre que l’altra part decideix seguir cap al Gabieto nort o oriental.

L’ascens al Gabieto és de fort desnivell però es puja bé. Al cim del Gabieto nort (3.031m) el grup es torna a dividir en dos: els que segueixen cap al Gabieto sud o occidental (3.035m) i els que decideixen girar cap al Tallón. La pujada des del coll fins al Tallón és costeruda i cal fer ús de les mans contínuament cercant el millor camí per entremig de les pedres. Un cop cada grup assoleix la seva fita, ens retrobem al cim del Tallón (3.144m), punt culminant de la caminada, on aprofitem per dinar i gaudir d’unes vistes impressionants!.

Un cop reagrupats en el cim, iniciem el descens pel camí que puja directe des de la “Brecha”, passant pel “El Dedo” i per “La Falsa Brecha”. El camí és molt fresat i es baixa bé.

Tornem a creuar per la Brecha i desfem el mateix camí cap al port de Boucharo i posteriorment cal al coll de Tentes, on finalitzem la caminada passades les 5 de la tarda.


Gran cap de setmana, gran excursió i gran companyia! Salut i muntanyes!

 

Lluís Morera

 

ELS ESTRIPAGECS DE LA PARRÒQUIA D’ORDINO

Ja fa cosa de 4 anys que la Queralt i jo vivim a un petit poblet anomenat La Cortinada. Aquest està situat a cinc minuts del poble d’Ordino i a uns quants més de la gran ciutat d’Andorra la Vella. El fet de viure en aquest indret ens permet gaudir de les vàries activitats que practiquem durant el nostre temps lliure: anar a córrer per la muntanya, fer esquí de muntanya, escalar, anar a pescar als llacs o fer bicicleta.

Aquest petit país de 468 km2 i 76.000 habitants està dividit en set parròquies (a Catalunya serien les equivalents a les comarques) i cada una d’elles disposa d’un comú (el què vindria a ser l’ajuntament). Així doncs, resulta que el 2017 el comú d’Ordino se’n va adonar de que la majoria de la població que vivia en aquests pobles envoltats de grans muntanyes no anaven a la muntanya. Degut a això es va decidir fer una campanya per tal de motivar a tothom a descobrir el magnífic entorn on viuen i a promocionar l’activitat física a la muntanya.

Per fer-ho, el comú d’Ordino, va decidir que es podrien col·locar unes escultures anomenades “estripagecs” al punt més alt dels sis cims més característics de la parròquia. Un estripagec  és un barrot metàl·lic, amb punxes irregulars cap als laterals, que es col·locava a les finestres de les bordes i cases de la zona del Pirineu i Andorra. El nom ve del fet que tenien com a objectiu estripar els gecs (jaquetes) dels lladres que intentaven passar entre els barrots.

D’aquesta manera, el dissenyador gràfic Pere Moles va construir sis estripagecs a una escala major que van ser col·locats als cims del pic del Casamanya (2.740 m), pic de Cataperdís (2.805 m), pic de l’Estanyó (2.915 m), pic de la Font Blanca (2.906), pic de la Serrera (2.913 m) i pic de Tristaina (2.878 m).

Un cop emplaçades les escultures als punts més alts de la zona, si un/a excursionista es fa una foto amb cadascun dels sis estripagecs i ho penja a les xarxes socials serà recompensat amb un obsequi a l’oficina de turisme d’Ordino.

D’aquesta manera s’ha incentivat el fet de fer activitat física a la muntanya i, fins i tot, hi ha gent del món del trailrunning que intenta encadenar el sis cims d’una sola tirada. Per més informació consultar: www.ordino.ad/turisme/activitats

Martí Lázaro

Queralt Ribas

 


EL RIU FRESER

A la capçalera de l'Alt Ripollès i a una de les vessants del  cim de Bastiments hi ha el naixement del riu Freser; es troba seguint el clàssic camí d'Ull de Ter a Núria després d'haver deixat  el Coll de la Marrana. És entre l'herbei d'unes tímides mulleres on l'aigua  comença a regalimar d'entre les pedres; més avall ja són altres deus, procedents de diferents i alteroses vessants, que conflueixen amb les primeres i alimenten el cabal cada vegada més sorollós, fins a ajaçar-se a la idíl·lica Coma de Freser. És en aquest lloc delitós, de llit sorrenc i prada herbada, on l'aigua mandrosa es deixa anar tot anguilejant, com sí tingués recança de marxar-ne. És un lloc preferent per al pasturatge estiuenc tal i com ho testifiquen diferents topònims del seu entorn com Jaça grossa de Freser, Jaça del Racó, Jaça del Roc de l'Orri, entre d'altres i també lloc preferent per fer-hi estada els isards. 

És a Coma de Vaca, ja a la fi de la bonica vall, on es troba el refugi Manelic, lloc de  confluència de camins vers Núria, Tregurà i Queralbs. Aquí l'aigua es precipita bramulant vers les gorges dites del Freser i amb belles i escalonades cascades el paisatge engalana. Són uns nou-cents metres de desnivell seguint el camí paral·lel al riu fins arribar al pont de Daió. Quan el riu va cabalós, especialment quan les neus fonen o amb les sobtades pluges estiuenques i amb  l'escaient posició del sol, hom veurà que amb el fort impuls de la caiguda, l'aigua espargida per l'entorn, a cada sallent vol aixecar-se l'Arc de San Martí, però si manca l'element no pot alçar-se.  

El Freser, deixada ja l'alta muntanya, serà des d'ara fidel servent del habitants de les contrades. Banyarà conreus, arbredes i pasturatges de les estretes valls, a l'hora que rebrà el cabal d'altres afluents. Però de les revingudes del Freser temorenca n'és la gent,. Saben prou bé que quan a muntanya hi ha tronada o cau la pluja persistent, el sobtat augment cabalós pot ser motiu d'ensurts i desgràcies. No obstant això, des de l'antigor ha estat arteria de gran vàlua. Amb enginy, en el transcurs de les centúries, se n'han tret grans beneficis: regadiu pels conreus, el funcionament de primitius molins fariners i fargues i també el desenvolupament  industrial a les contrades. Ara però, arribats a aquest punt, seria injust no fer especial menció de l'Abat Arnulf.

Fou Arnulf l'home emprenedor de la primerenca edat mitjana en que va viure. Abat del monestir de Ripoll i bisbe de Girona des de l'any 938 al 970, any en que va morir. Va ser ell qui va fer construir la sèquia que portaria les aigües del Freser, des de Campdevànol a Ripoll, evidentment amb l'ajut de la gent de la contrada. La sèquia, ara ja en desús, donada la seva antigor, havia de ser exemple per a futures canalitzacions a diferents indrets:  Arnulf també va aconseguir  del Papa Lleó VII, el primer privilegi pontifici concedit al monestir Ripollès per a l'establiment de la reforma Cluniacenca, ordre avui desapareguda. Encara que abreujat he cregut adient introduir aquest paràgraf, perquè és un episodi de la nostra història que bé mereix ser recordat.

   El Freser arribat a Ripoll s'uneix amb el Ter. El seu recorregut fins a la desembocadura és més llarg, és al Freser a qui pertoca perdre l'entitat. Verdaguer, que del Pirineu en va fer una de les fonts inesgotable de la seva inspiració, ens va deixar una escaient poesia. En ella ens conta la juguesca que feren els dos rius. Consistia en el fet que el primer d'arribar a Ripoll prendria a l'altre el nom. Fou el Ter, més feiner i menys enjogassat, qui arribà primer i és per això que va conservar el nom. Pel que fa a la denominació de Freser, és vàlida la versió que, donada la qualitat de les seves aigües i les condicions climàtiques, feien d'aquest riu lloc adient per la fresa de les truites. per  depositar la seva posta. També hi ha una dita, atribuïda a l'escriptor Josep Pla, que referent a les truites diu: “Per ser bones han de portar les tres efes, fresques, fregides i del Freser.

Ara, per cloure aquest treball, res més adient que recordar la poesia esmentada de Verdaguer dedicada als dos rius que a Ripoll conflueixen.


Alexandre Roca

 

Lo Ter i lo Freser


Lo Ter i lo Freser una ampla serra
tingueren per bressol,
bessons que vegé nàixer de la terra
la llum del mateix sol.

-Sí vinguesses amb mi, com jugaríem-,
digué lo riu Freser a son germà
amb les perles i flors que trobaríem,
tot rossolant del Pirineu al plà.

Sí anam plegats, no en trobarem pas gaires
-respon l'altre dels rius-,
anem cada u per ell, com nois rodaires
que van a cercar nius.

I afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser:_ Qui a Ripoll arrribe abans
prendrà a l'altre lo nom i la riquesa;
això també s'estila entre els humans.-

Quiscun per son vessant los dos parteixen,
saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s'esbargeixen
pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter és la baixada
però per davallar un riu és llest;
troba en cada baixant una marrada,
mes si plau lo camí, s'acaba prest.

Per la balma passant de les Donzelles.
no escolta el càntic dolç
amb què responen les aloges belles
als tords i rossinyols.

Les fades eren d'eixa vall mestresses,
tan sols d'ells i d'elles s'oïa el cant;
encara no hi cantaven abadesses
en lo vell monestir de sant Joan.

 

No hi havia a Segúries temple encara,
ni a Camprodon castells;
res hi vivia de lo que hi viu ara
sino les flors i aucells.

Mes lo ter davallava, davallava,
no estava pas per toies ni cançons,
tot cant en son murmuri  s'ofegava,
tota flor se marcia a sos petons.


A l'altra banda de la serra brolla,
com peresós corser
que entre les herbes sa carrera amolla,
l'ajogassat Frteser.

Dels cims de Finestrelles congestosos
s'atura a recollir lo fred suor,
les cristallines fonts i rius lletosos,
argent que el sol d'estiu barreja amb or..

En una sola garba los enfeixa
trenant son curs amb ells.
Per més enllà a cascades la madeixa
desfer de sos cabells.

Anguileja, s'estimba, corre i salta
jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
marges avall,com per un cingle llis.

Se cansa i en l'ombrívola verneda
s'atura a reposar;
o llarga estona enamorat se queda
les flors a festejar.

Amb les pastores de la Vall de Ribes
s'atura, a fer-los de polit mirall;
de bressol a les fades que catives
té en ses presons de marbre i cristall.

I sempre baixa  amb gran murmuri i fressa,
mes troba ja a Ripoll
lo Ter que hi davallà gastant més pressa.
més pressa i menys soroll.

Prenent son nom, feu-li present de sa ona,
que rodolà amb les seves  cap a Vic,
de Vic cap a les selves de Girona
i al pla de Roses tant plaent com ric.

Quan hagué  vist d'Ausona les boscúries,
les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avui, a Empúries,
les llàgrimes del cel;

digué: -Si jo hagués vist eixes vorades
quan ahir davallava d'Ull de Ter,
s'hi haurien adormides mes onades,
i eix riu s'hauria anomenat  

Jacint Verdaguer

 

 


 

 


Qui som |                  ©2012 Club Excursionista Ripoll