CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERITA LES FEDERACIONS DE MUNTANYA, ESQUÍ, ORIENTACIÓ I FOTOGRAFIA
Local Social: Centre Eudald Graells - Tel./Fax 972 70 05 40 - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@clubexcursionistaripoll.com
Núm. 109 Desembre 2019

 

 

Arribat el darrer més de l’any 2019 és moment de fer una ullada al camí recorregut. Les activitats anuals del nostre club s’han realitzat amb regularitat com cada any. Malgrat tot, però, els temps canvien i els interessos dels nostres socis ens acosten a nous entorns. Els articles del butlletí d’enguany ens descobreixen  nous indrets on practicar i gaudir de l’activitat que ens apassiona a tots nosaltres: l’excursionisme.

Us informem que aquest any hem fet el salt a les xarxes socials. Reactivant els nostres comptes de Facebook i Twitter i creant un compte d’Instagram. Us convidem a col·laborar-hi amb l’aportació de les vostres fotografies a muntanya. Ens les podeu fer arribar per missatge privat d’Instagram, amb la foto, la descripció i el vostre nom. Desitgem que sigui del vostre interès i així descobrir junts el nostre entorn.


 La junta

 

REUNIÓ ANUAL DE SOCIS

Divendres, 13 de març de 2020. REUNIÓ ANUAL DE SOCIS al centre Eudald Graells.
2/4 de 10 del vespre, en 1a convocatòria i, si s’escau, a les 10 en 2a.

Temes a tractar:
1.Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior
2. Estat de comptes
3. Activitats previstes per l’any 2020
4. Torn obert de paraula

 

 UNA PROPOSTA DE VACANCES


-Tenim un mes de vacances. Què fem i on anem?- ens vam preguntar.

Mil opcions. Carai, que difícil. Descartem l’opció d’agafar un vol i ens decantem per fer “carretera i manta”.    

Començarem per Itàlia, per la regió de les Dolomites i després descobrirem Eslovènia. I...per què no fer-li una visita a Àustria?  I....ja que hi som... podríem tornar per Suïssa.

ITÀLIA
Així doncs, 1 d’agost  i ens trobem conduint un bon grapat d’hores per tal d’arribar al país de la pizza i la pasta!     

Decidim fer la primera parada al famós “Lago di Garda”, el llac més gran d’Itàlia, als peus dels Alps.  Visitem  alguns pobles bonics que es troben arran d’aigua, com ara Sirmione, Malcesina i Limone sur la Garda, i aprofitem per enfilar-nos amunt per tenir una vista panoràmica del llac des del Monte Baldo i des del sostre de Limone.

Unes hores més i arribem a les Dolomites, directes cap al coll de Fedaia, on hi dormim per l’endemà atacar la Marmolada per la cresta oest fins a Punta Penia. Comencem a les 5 del matí per veure sortir el sol i poder arribar al cotxe per dinar i fer una bona migdiada.

Visitem Canazei i anem a dormir al Passo Sella, on al dia següent hi farem una via llarga: la Via Rossi al sector del pic de Siviassi. Aquí comencen les aventures d’escalada. Quines parets i quina roca!  

L’endemà ens dirigim cap al passo Gardena on decidim fer la via ferrada Brigata Tridentina i, ja que hi som, el Piz Pisciandú i el Piz Boe: una bona circular de 16 quilòmetres amb 2.000 m+.

Aquí no t’avorreixes pas, hi ha tantes opcions!!!

De turistes per Colfosco i Corvara i amb ganes de més escalada, triem la paret del pic Sas Ciampac. Escalem la via Adang de 400m.  
Escalem també les torres Falzarego, la clàssica via “Divona” i ens quedem per la zona per fer l’aresta sud de la Sass de Stria, una ruta plena d’història i restes de la primera guerra mundial: trinxeres, punts de tir, barraques i una sèrie de túnels picats a la roca viva de la muntanya.
Saltem cap a les Cinque Torri, on fem la via Olga i la Via del Diedro, a la Torre Romana.

Visitem Cortina d’Ampezzo on, per fi, deixem de banda el fogonet i decidim que ens mereixem una bona pizza. És un pecat marxar d’Itàlia sense provar-la.     

Anem a dormir al refugi Dibona i decidim fer la via ferrada fins a Punta Anna. Molta boira, però passem un bon matí. L’endemà la via Ada, una altra clàssica.

 Excursió al llac Sorapíssi cap al poble de Missurina. Ens llevem amb l’objectiu d’anar a pujar les Torres del Diavolo i, després de 2 hores caminant amb tot el material d’escalada, arribem a peu de via i encara falta per què arribi el sol. Fa molt fred. Estem a 2.000 m i la paret està congelada. Res, canvi de plans, saltem cap a l’altre costat de la vall i acabem fent una excursió ben carregats.       

No sempre surten les coses com un vol però no ho considerem un fracàs, sinó un aprenentatge. Ens queda ben pendent la Torre del Diavolo: hi tornarem calculant bé l’hora i moment del dia adequat per escalar-la.

I d’aquí cap a les Tre Cimes. Dormim als peus d’aquesta majestuositat i ens acomiadem de les Dolomites. La meteorologia no ens permet escalar-les i, amb prudència i respecte, les admirem i les rodegem a primera hora del matí abans que arribi la gran multitud.

          

Via Adang, pic de Sas Ciampac       Via ferrata Brigata Tridentina            Baixada de la via Sass de Stria, per les trinxeres

Tre Cime di Lavaredo

 

ESLOVÈNIA
De les muntanyes al mar Adriàtic. Visitem alguns pobles costaners com Izola i Piran. Ens endinsem  a buscar poblets amb encant com Osp i Crni Kal aprofitant per escalar una mica més. Turisme actiu al poder!

Liuliana és la  capital i la ciutat més gran de l'estat d'Eslovènia. Està situada al centre del país. Ens sorprèn positivament ja que hi anem sense expectatives i la trobem molt interessant.

Visitem  el llac Bled, la imatge del qual a molta gent li ve al cap quan pensa en Eslovènia. Aquest se situa en un ambient pintoresc, envoltat per muntanyes i boscos i amb una petita illa amb una església en al centre..

Lloguem unes bicicletes per recórrer els voltants del llac Bohinj i també pugem al sostre del país coronant el Pic Triglav. Finalment explorem el riu Soca, un dels rius més blaus i impressionants que han vist mai els nostres ulls.

ÀUSTRIA
Seguim la ruta que més o menys havíem pensat. Així creuem a Àustria. Al principi ens sembla molt semblant al país veí, però a mesura que anem conduint anem al·lucinant de com de verd i flipant és el paisatge...quedem bocabadats.

Fem un parell de parades amb pressa per arribar al Tirol autèntic i arriba el dia que trobem més bolets de la nostra vida. Estem a la vall de Zillertal. Fem una excursió cap al Friesenberhaus i l’Olpererhutte, una bona circular tot i que no hi ha manera d’avançar amb tant fong... Ceps, rossinyols i rovellons per parar un tren fem servir el paravent com a farcellet per arreplegar el que podem.

Visitem la capital del Tirol, Innsbruck, una ciutat envoltada de muntanyes i un bell centre medieval amb cases de colors.

Volem  descobrir més valls del Tirol, aquest cop cap a Neusfit: una bona excursió i un bon dinar. Decidim anar a l’oficina de turisme a demanar que ens diguin què hem de menjar, costi el que costi. Ens recomanen el següent: Kapresshnodel, un formatge desfet, sense paraules; el Groste, com un remenat de bacon, i el Kaiserschmann, com uns pancakes de poma. Una bomba. Dit i fet. Busquem un restaurant cuqui als afores del poble i bon profit.

Ara que ja hem recuperat forces, cap al Wildspitze, el segon pic més alt d’Àustria. Pugem des del poble de Vent, a uns 50 quilòmetres a fons de vall. Sortim a les 4 del matí i comencem a caminar amb frontal. Estem avisats que és un pic que hi ha molta gent ja que no té gaire dificultat tècnica així que volem ser dels primers. Dit i fet.

Arribem al cotxe per dinar i per postres...creuem cap a Suïssa. Això ja s’acaba.

SUISSA
Tornada per Suïssa, parem  a Interlaken  a la vall de Lauterbrunnen .Excursions amb vistes brutals a l’Eiger Monch i Jungfrau. Per acabar d’arrodonir-ho  fondue al mític poble de Gruyères. I tornada per França per arribar a casa.


Martí Lázaro i Queralt Riba

Podeu contactar amb nosaltres a: queraltriba@gmail.com, martilazaro22@gmail.com
i podeu consultar en nostre instagram del viatge per visualitzar una mica més tot això que acabeu de llegir.

 

 

SOUTH WEST COAST PATH  2019

 

Conegut com el camí més llarg del Regne Unit, amb uns 1.014 quilòmetres, és un dels més remarcables, gràcies als seus penya-segats i especialment a la gran varietat de vida marítima que s’hi pot observar. És així com comença la nostra història; comprant un parell de guies sobre el camí i amb la idea d’iniciar el trajecte a Plymouth i acabar-lo a St. Michael’s Mount, però sense dibuixar-nos la direccionalitat ni plantejar-nos els quilòmetres a fer diàriament, simplement deixar-nos endur pel dia a dia, per les nostres ganes i les nostres forces.

Sortim de casa el 23 de juliol per aterrar a Londres. Aquesta ciutat és de visita obligada, almenys, un cop a la vida… així que sense perdre temps, fem una volta pel centre, ja que  l’endemà agafem el tren per arribar fins a Plymouth, lloc on iniciem el nostre viatge real.

Plymouth ens portarà directament a Cornualla i el camí ens permetrà recórrer oficialment les seves costes. Els dies es caracteritzaran per trobar càmpings d’allò més “hippies”, diferents i estrafolaris… però nosaltres ens adaptem amb rapidesa, especialment quan es tracta de plantar la tenda i dormir. El nostre trajecte es dirigeix cap a l’oest, observant i admirant cada poble. El camí resulta ser un entremig entre Bretanya i Normandia; passant d’un pla que ens permet tirar milles d’una manera relativament ràpida a, de sobte, trobar pujades i baixades prominents que ens fan frenar. Típic camí de costa. Això sí, no esperàvem trobar tanta calor.

Eden Project                                                                                                         Land’s End 

     

Penya-segats a l’entorn de Padstow                                                                   St. Michael’s Mount

 

Una vegada arribats a Fowey, canviem de direcció i ens dirigim cap al centre de Cornualla, deixant enrere la costa i canviant de paisatge durant uns dies. La nostra intenció és anar a visitar l’Eden project, una antigua cantera convertida en un parc temàtic centrat en recrear diferents ambients naturals. Una meravella.

Una vegada allà, ens adonem que no existeix cap camí que ens porti fins a la costa nord de Cornualla, així que no ens queda més remei que agafar un autocar que ens portarà directament fins a Bodmin, lloc on podrem agafar un camí (The Camel Trail) que ens permetrà arribar fins a la costa i recuperar, així, el South West Coast Path.

Arribem a Padstow i el clima anglès ens demostra que pot ser bastant empipador; a partir d’aquest moment, trobarem vent, fred, petites pluges, sol… variable i divertit. Ara ens trobem al nord i el camí es dibuixa més encrespat i, indubtablement, més difícil però amb un paisatge bastant semblant; aigua, penya-segats, gavines, garses de mar, platges i la fascinant marea. Continuarem endavant, refiant-nos dels mapes i especialment del smartphone que ens permet localitzar els càmpings amb més facilitat. S’ha de dir que mai vàrem temir problema per trobar lloc, encara que trobéssim el càmping ple, dit d’una altra manera, gairebé es troben amb l’obligació d’agafar els caminants, però això pot arribar a ser un xic discutible. Creiem, simplement, que vàrem tenir molta sort.

El 5 d’agost arribem a Land’s End, un dels llocs més visitats de Cornualla, especialment pel que representa i per l’excel·lent paisatge que s’hi troba. Ara el camí ja s’acaba, l’endemà, amb una bona tirada ja arribarem a les portes de St. Michael’s Mount. Encara que ens trobem en aquest moment agredolç, després de portar més de 300 quilòmetres a les cames, deixar la maleta al càmping i poder gaudir de tres o quatre dies de turista, s’agraeix. A més, l’orgull d’haver recorregut a peu aquestes  costes no ens el traurà ningú. 

 

Lourdes Solano i Edmon Tuneu

Trobareu més informació sobre el camí en el nostre blog http://lesnostresortidetes.blogspot.com/

 

 

PRIMER CIM ALPÍ

Cim Gran Paradizo. Al davant la Becca di Montcorve                                     RefugiVittorio Emanuele II

Aquest any ens vam proposar fer un 4.000: el cim del Gran Paradiso (4.061 m, vall d’Aosta, Itàlia). Aquest és l’únic cim de 4.000 m que es troba íntegrament en territori italià.

Un grup d’uns 18 amics del CER sortírem en un mini bus  la matinada del dissabte 26 de juliol, direcció Itàlia. Un cop travessat el túnel del Mont Blanc, per la carretera nord, direcció Pon, férem cap a la vall de Valsavarenche. Seguírem per una carretera que s’enlairava mentre ens endinsàvem en la vall. Al final hi trobàrem una àmplia zona d’aparcament, un càmping, un hotel i  un restaurant.

La primera jornada ens calgué recórrer els 700 metres de desnivell per arribar al refugi Vitorio Emmanuelle I (2.735 m). El camí està ben marcat i és molt utilitzat pels excursionistes. Està enllosat en molts dels seus trams, s’hi troba un salt d’aigua i té un recorregut zigzaguejant que el fa apte per a tot tipus d’excursionistes. Només començar la caminada la pluja feu acte de presència i ens acompanyà durant tot el recorregut.
Arribats al refugi ens sorprengué l’espai preparat per eixugar la roba.  Era ple de taules, estenedors i estufes, indicant que la climatologia viscuda era molt habitual. El refugi era molt net.

Inicialment la idea era de fer l’ascensió al cim el diumenge, baixar al refugi a fer nit i, dilluns, baixar altre cop fins l’aparcament i fer el camí de tornada. El temps, però, ens ho va impedir. Després d’estudiar els ”partes” cada hora (des de les 5 del matí) per veure si podíem fer cim, a les 12 del migdia es va decidir intentar el cim dilluns i, al mateix dia, baixar fins al pàrquing i tornar cap a Ripoll. Això suposava fer 2.100 m de desnivell d’una tirada.

El diumenge el vam dedicar a aprendre a jugar a la botifarra, a fer nusos amb les cordes, a practicar amb el piolet...A la tarda vàrem poder sortir a estirar les cames.

Dilluns, amb previsió de temps excel·lent, ens vàrem llevar molt d’hora (les 5 del matí) i amb la llum dels frontals començàrem a caminar.
El primer tram estava ple de grans blocs de pedra. Costava veure les fites. Un cop passat aquest sector hi ha un camí que puja al costat d’un torrent d’aigua fins arribar al glaciar (aproximadament una hora). Allà ens equipàrem amb el material de seguretat: grampons bodriers, piolet...Férem cordades de 3 o 4 persones i, tot agafant el piolet i ben abrigats, anàrem cap amunt.

Trobarem trams verticals que ens permeteren guanyar alçada amb rapidesa però, alhora, augmentava el cansament degut a la disminució de l’oxigen. Afortunadament no vàrem trobar esquerdes en el recorregut per la neu.

El cim és rocós i un xic aeri. Aquest és un punt que, degut a la dificultat del tram, afavoreix l’acumulació de muntanyencs. Ara, però, hi ha una petita ferrata (inexistent temps enrere) que en facilita el seu accés al cim.

Un cop passat aquest punt, al cim, hi trobem una Madona blanca. El fet que tothom hi feia el seu ritual (fotografies, cants...) i que era un petit tram dificultós feia alentir la rotació dels alpinistes.

Glacier de Laveciau a la dreta                                                                                     La Madona del cim

Molt contents que tots haguéssim pogut fer cim i sense romancejar gaire, calia desfer el camí fet (els 2000 metres de desnivell).
Vàrem arribar al refugi, menjàrem quelcom per refer forces, i recuperàrem el material que havíem deixat al matí. Ara tocava fer via cap al pàrquing on ens esperava el bus. Baixàrem ràpidament, teníem ganes de descansar.

A les 5 érem a baix. A les 6 de la tarda sortíem cap a Ripoll. A les 6 del matí de dimarts arribàvem. A les 8 alguns anàvem a treballar.
Cansades, contentes i amb les piles carregades s’acabà l’aventura d’aquest estiu.


María Fernàndez i Susana Morera

 

 

SIERRA NEVADA

Cim del Mulhacén                                                                                                                         Vista general


Mulhacén (3479 m), el pic més alt de la Península Ibèrica. Aquesta dada geogràfica va ser la motivació que ens va portar a fer la travessa per aquest massís muntanyós.

De la cinquantena de tres mil que té aquest massís, el nostre principal objectiu eren el Mulhacén (3.479 m), l’Alcazaba (3.371 m) i el Veleta (3.396 m).

Tot va començar a Jérez del Marquesado, petit municipi que forma part del Parc Natural de  Sierra Nevada. Amb poc més de dues hores, ens plantàvem al refugi de Postero Alto a 1.879 metres, i aquí comença l’odissea.

Amb sis dies pel vessant mediterrani, oest i sud, vam descobrir una alta muntanya molt propera a la població rural que ens va servir d’aixopluc a cada etapa: Trevélez, el poble més alt d’Andalusia (1.476 m), considerat un dels millors llocs d'Espanya per a la cura del pernil Serrano; refugi de Poqueira (2.500 m), camp base per a les nostres ascensions als tres pics, amb bones i àmplies instal·lacions i un agradable personal; Capileira, petit municipi de l’Alpujarra granadina, amb la seva singular arquitectura berber.

Un paisatge que ens ha sorprès per la quantitat d’espècies vegetals vasculars endèmiques que la converteixen en un paradís botànic. La fauna amb l’isard ibèric (capra pirenaica) pasturant a l’alta  muntanya, alguna serp i fins i tot escorpins. Quilòmetres de sèquies, construccions típiques, la finalitat de les quals és guiar l’aigua del desglaç des dels alts cims fins a caladors on s’infiltra per tornar a aflorar més avall com a sèquia tradicional de rec Forts desnivells, barrancs i pics escarpats que no requereixen gran capacitat tècnica, però sí exigències físiques.

També, i per l’antiga presència de glaceres, vam observar un munt de llacunes, entre elles La Canyada de Set Llacunes, que va resultar un dels llocs més espectaculars per la gran quantitat de llacunes que presenta i per trobar-se envoltat de dos dels tres mil més singulars, com són el Mulhacén i l’Alcazaba.

I, com no podia ser d’altra manera, la climatologia també va contribuir a fer més amenes les nostres llargues caminades. No ens va faltar el sol al cim del Mulhacén; de baixada i cap a l’Alcazaba, una gran tempesta amb calamarsa i pluja a dojo amb forta baixada de temperatura; al cim del Veleta, intervals de boira; i també dies de molta calor. Nosaltres, preparats per a tot.

Com a punt final per acabar aquesta travessia, vam fer una bonica ruta circular al voltant del barranc del riu Poqueira que enllaça els tres pobles més bonics de les Alpujarras -Pampaneira, Bubión i Capileira- per deixar-nos un bon gust d’aquesta travessa.


Angelina Fernández

 

 

REMEMBRANCES MUNTANYENQUES

Aspecte que ens oferia el Costabona la vigília de Sant Pere

 

De la Portella de Mantet a Coll de Pal, els plans de Calm Agre ens ofereixen una bella caminada. Al llevant de la muntanya de Bastiments hi brollen les primeres aigües del riu Ter i, del llevantí Roca Colom, engalanat de marbre, les  que veuen la primera llum són les del riu Tec. Joioses calmes sota el cel blau i en munió d’estels espurnejants quan a la nit no hi ha nuvolada; a vegades, però, immersos en la boira, sempre gelosa, ens pot quedar vedat l’accés als seus viaranys.

Bells i enlairats indrets de suau petjada tot l’any coberts d’un bell mantell. El blanc i el verd són els colors que els engalana. Els esquerps isards i els anyells manyacs, sovint, als seus resguards hi fan estada.  Mentrestant  els coneguts capçals de les comes i els pujols en són els guardes. Més llunyà, el Canigó, flama perenne, per les crestes de Rojà hi tramet flairades.

I per què aquest preàmbul? Doncs perquè  just entrada la dècada dels anys cinquanta del segle passat, en diferents ocasions, d’aquests paratges   en fèiem les preferències de les nostres excursions. I el motiu principal no era altre que assolir el cim del Canigó, la mítica muntanya que, en certa manera, llavors ens era vedada, i això no era fàcil si tenim en compte les circumstàncies que es donaven. Primerament no teníem diners per desplaçar-nos i, de tenir-los, tampoc podíem entrar a França per no estar autoritzats (manca de salconduit) per qüestions de l’edat i per estar pendents del compliment obligatori del servei militar.

L’objectiu, doncs, per l’aproximació, eren els vilatges de Setcases i Molló i pujar fins a Coll de Pal, el punt fronterer  més pròxim on no hi havia control. Des d´aquest lloc, per les Esquerdes de Rojà, Pla Guillem i en descens per un paratge conegut per la Llipodera, arribàvem al refugi de Marialles. Ja a  l’escalf del refugi, on fèiem estada uns dies, iniciàvem les sortides a diferents indrets. La més celebrada i esperada era al Canigó, per l’itinerari de la cabana d’Aragó i la jaça de Cadí. També havíem pujat als cims del Tretzevents i el Set Homes.

Una tempesta ens fa deixar el camí vers les Esquerdas de Roja, amb el temps just per parar la tenda. Era la
vigília de Sant Pere. A la matinada, la sorpresa va ser l’emblanquinada que veiem a la foto.

 

 Però no tot era fer muntanya. Altres sortides inoblidables, sempre a partir de Marialles, eren les visites als joiells romànics dels monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixa;  veure el timpà de l’església de Cornella i altres bells paratges del Conflent.

L’excursionisme dels nostres temps de joventut res té a veure amb l’actual. Els mitjans, afortunadament, són uns altres. Pel que fa a la vessant més esportiva és admirable el nivell que ha assolit i ben segur que també gaudeixen plenament de la bellesa que els envolta. Sana enveja és el que sento. L’excursionisme que intento reflectir, a més del goig d´haver-lo practicat, era el sentiment de pàtria que se’ns negava, esperonat pels excursionistes veterans que l’havien practicat abans del tràngol de la guerra civil.

Una altra anada al Canigó, aquesta més tardana, va ser després de fer un bivac en una antiga mina prop de Coll de Pal. Al matí, al vessant del Roca Colom, vàrem trobar tres persones que havien parat una tenda i es disposaven a plegar-la per continuar fent camí amb el mateix objectiu que nosaltres. La sorpresa va ser trobar-hi  a mossèn Joan Colom amb dos joves de Tona, d'on llavors n'era rector. Feia poc que havia marxat de Ripoll per motius que ara no venen al cas. No recordo si era l'any 1955 o el 56, però sí que en motiu de l'any marià, el 1954, amb algun dels companys, havíem participat de les diferents sortides als santuaris marians de les nostres contrades, organitzades per la parròquia de santa Maria.

S'esqueia la setmana de la Festa Major de l'agost que era quan a la vila es feien les vacances. Vàrem fer la resta del camí plegats, amb una certa lentitud, però allò més agradable era gaudir dels coneixements que mossèn Colom tenia d'aquells indrets, dels monestirs i dels paratges del Conflent i, sobretot, de Verdaguer. Aquella vegada no va poder pujar al Canigó. De fet, tot i no saber l'edat que tenia, ja era gran.    

Quan amb prou feines sabia llegir el català m’entossudia amb els versos del cant IV del poema Canigó de Verdaguer i un amic de grat record m’ajudava i animava a comprendre’ls. Jo prenia nota dels topònims dels diferents indrets que esmenta Verdaguer i, amb els anys,  vaig arribar a petjar-ne i a conèixer-ne molts.

També recordo la lectura dels Croquis Pirinencs de Jaume Massó i Torrents, històries dels petits vilatges com Mantet, Pi, La Presta, Molló, entre d’altres, i les entranyables historietes dels seus personatges reals i els llocs que l‘escriptor va conèixer.  Va ser al tombant del segle XIX al XX quan va publicar aquesta obra, entre d’altres, amb molt d’èxit per la notable qualitat literària i pel fet de donar a conèixer part  del Pirineu a la gent del seu temps. Era admirable la descripció que feia del paisatge i, més encara, el poder fer petja en els llocs privilegiats on s’havia inspirat. Aquestes remembrances i aquests indrets, com m’agrada poder reviure-les amb els companys; molts, però, ja no hi són i bé  prou que els recordem. 

                                         

Mossèn Colom amb un grup de joves camí del Canigó              Vista del cim del Canigó

 

Pel que fa al nostre Ripollès i especialment la Vila i el seu entorn, una de les descobertes més primerenques era pujar al guaita principal, el Catllar, el cim de la muntanya més enlairada de les que envolten la Vila (1118 metres) on encara es conserva, en lamentable estat, les runes d’aquella esglesiola que havia estat consagrada abans de l’any 1000. De l’anada al Catllar, començant la pujada per l’antic camí denominat del Calvari,  fins assolir-ne el cim, hom tenia a l’abast l’excel·lent panoràmica  de tota la vall presidida per la nostra Vila. Ben diferent d’ara que, donada la vegetació existent, només alguna minsa clariana ens permet gaudir-ne.
                                                                 
No sé sí aquesta lectura pot ser del grat del lector, rememorar-ne el record, de veritat que m´ha complagut. Quantes vivències i anècdotes a la memòria. Però això és patrimoni de cadascú, una barreja de joia i enyorança que creix i ens acompanya a mesura que ens fem grans.


Alexandre Roca

 

 

POCA NEU I MOLTES HORES DE PRÀCTIQUES

Vista des del mirador de l’Alberg                                                                  Vista de part de les pistes


Tot va començar quan els dos professos del centre que s’encarreguen de les pràctiques del cicle de grau mitjà d’esports ens van començar a demanar a tots on voldríem realitzar les 410 hores de  pràctiques.

Quan va ser el meu torn em van demanar a on les voldria fer. Jo els vaig dir seriosament que  volia fer-les en una escola d’esquí. Ells em van dir que mirarien de fer tots els papers ja que només ho podia fer fora de l’horari escolar (caps de setmana i vacances)

Van passar uns dies i un dels dos professors em va venir a buscar per donar-me els papers. Calia que els fes arribar a la directora de l’escola d’esquí de Vall de Núria, també per dir-mem digué que començaria les pràctiques el dia 15 de desembre.

Va arribar el dia assenyalat. Com és tradició quan comença la temporada d’esquí ens despertem  ben d’hora, el meu pare i jo, per acabar de posar els esquís al cotxe i dirigir-nos cap a Queralbs. Allà agafem el primer cremallera que ens portarà cap a Vall de Núria.

Quan vaig arribar, la directora de l’escola ja m’estava esperant. Em va presentar als monitors perquè els conegués. Amb ells passaria una llarga temporada. Tot just feia dues setmanes que havia començat la temporada d’esquí.

Durant el temps de pràctiques sempre anava ràpid cap a l’edifici de l’escola per canviar-me i començar les classes amb puntualitat per acompanyar al monitor. Jo volia ajudar en tot el que pogués a tots els monitors. Em deixaren una emissora (vaig comprovar que són un equip molt ben organitzat) perquè així em podien localitzar ràpid per si havia d’anar a ajudar algun monitor que anés molt enfeinat.

Durant la temporada d’esquí vam tenir molts dies de calor i pocs dies de fred. Degut a les altes temperatures la neu era escassa i l’única cosa que ens pensàvem era que ja hauríem acabat abans que totes les estacions d’esquí del Pirineu de Catalunya però gràcies als cracks que produeixen la neu vam poder allargar la temporada uns quants mesos més.

Durant aquesta temporada he pogut viure experiències diferents. Dues que sempre recordaré són la nit de Reis i la nit del Papus.

La primera va ser molt especial. Compliria un somni. Acompanyar ses majestats els Reis d’orient baixant amb torxes a la nit més màgica de l’any, la nit de Reis.

Al llarg del matí feia molt mal temps, a la cota alta de l’estació feia molt vent. Tots els que estàvem a l’escola ens preguntàvem si es faria o no la cavalcada. Finalment, com que era la nit més màgica de l’any, es va poder fer. No m’oblidaré mai quan vam arribar a les portes del santuari: era espectacular la imatge dels nens esperant l’arribada dels tres Reis mags d’Orient.

L’altra fou la nit del Papus. Aquella nit era l’única de tota la temporada que es podria esquiar de nit per les pistes il·luminades. Abans de començar les màquines trepitjaneus van preparar les pistes per on hi passarien un centenar o més d’esquiadors. En acabar l’esquiada ens esperava un bon sopar al bar Finestrelles i, després, veuríem uns castells de focs artificials per cloure la nit.

             

Telesquí Cabana Pastors                                        Vista de l’estació d’esquí i dels ferrocarrils

 

Durant aquesta meravellosa experiència vaig tenir moments difícils i també de fàcils. La que em va resultar més difícil va ser quan una nena tenia por de pujar al teleesquí, a base d’anar avançant ho vam aconseguir. La nena pogué pujar fins a dalt de tot de la pista. Una altra experiència fou quan vaig acompanyar un grup de nens. Un dels membres d’aquell grup no sabia frenar i va anar directament cap a la via del tren, per sort es va frenar. Quan jo vaig baixar a buscar-lo em va resultar entretingut i alhora distret aconseguir treure’l d’aquell lloc on s’havia quedat.

Per acabar voldria agrair a la Núria (directora de l’escola d’esquí de Vall de Núria) i a tota la colla de monitors, el tracte rebut. Ells m’han permès viure aquesta meravellosa experiència. M’han fet sentir un més d’aquest gran i meravellós equip. Gràcies a tots.


Joan Fuste

 

 

COLL D’EINA


30 de juny del 2019

El meu company, l’Enric, va deixar-nos per sempre el 8 de novembre de l’any passat. El dia 21 d’octubre del mateix any va participar al dinar del Club, crec que ja per acomiadar-se’n. Va ser la seva darrera activitat i la va fer envoltada dels amics amb qui, d’ençà que vam venir a viure a la comarca, va compartir excursions, trobades i feina dins l’entitat com a cuidador de senders. Sempre es va sentir molt a gust entre tots.

El 30 de juny d’aquest any, d’acord amb els meus fills, vaig voler fer un record molt especial a Coll d’Eina, pujant des de Núria. El camí que du fins aquest punt, fronterer amb la veïna França, forma part de la xarxa de GR transfronterers i ell li tenia especial estima. No feia gaire temps que l’havíem senyalitzat tots dos, ell amb molta cura i insistència, cuidant de posar-hi estaques o pedres prou visibles amb les marques pintades.

Recordo molt bé la darrera vegada que el vam fer, per deixar-ho com ell volia, molt ben fet.

Van ser molts els amics que ens van voler acompanyar. Tots en alguns moments havien compartit sortides a la muntanya amb l’Enric. Entre ells un bon grup del Club va voler també estar amb nosaltres,  a qui agraeixo moltíssim el seu escalf i la seva presència.

L’Enric estimava la muntanya i formava part de la seva vida. Tots els qui l’heu conegut ho heu pogut comprovar en algun moment. També se sentia un més del Club, perquè creia en la força del grup per tirar endavant qualsevol projecte.

Gràcies a tots per la vostra amistat.

I com la bellesa de la muntanya sempre serà present en les nostres vides, em permeto acabar aquest escrit amb un poema dedicat a l’Enric i al seu record per sempre més al Coll d’Eina.

 

COLL D’EINA
Farem el camí molts altres cops
i mirarem a una banda i l’altra
la vall que tant estimaves.
Ens has deixat les marques,
penyora del saber fer a la muntanya.
De les roques potser s’esborraran,
el pas del temps no serà en va,
però sempre estaràs a prop nostre
i ens diràs per on hem de passar.

                                                

Marcòlic groc                                                                                                 Neret

Carmen Lucas

 

 

 

XXXIV dinar del CE Ripoll, octubre 2019

 

 


Qui som |                  ©2012 Club Excursionista Ripoll