CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERITA LES FEDERACIONS DE MUNTANYA, ESQUÍ, ORIENTACIÓ I FOTOGRAFIA
Local Social: Centre Eudald Graells - Tel./Fax 972 70 05 40 - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@clubexcursionistaripoll.com
Núm. 107 Desembre 2017

 

TROBADA EXCURSIONISTES


L’octubre passat vam celebrar la XXXII trobada i dinar de germanor dels excursionistes. Començàrem amb una visita guiada al Museu Etnogràfic de Ripoll i després anàrem a Can Dachs a dinar. Compartírem el dinar tot intercanviant anècdotes i vivències viscudes. Ens vàrem acomiadar desitjant, per al proper any, poder ampliar els companys de caminada amb qui compartir la trobada.

 Núria Lázaro

 

REUNIÓ ANUAL DE SOCIS

Divendres, 2 de març de 2018. REUNIÓ ANUAL DE SOCIS al centre Eudald Graells.
2/4 de 10 del vespre, en 1a convocatòria i, si s’escau, a les 10 en 2a.
Temes a tractar:
1.Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior
2. Estat de comptes
3. Activitats previstes per l’any 2018
4. Informació del president
5. Torn obert de paraula

 

SALUTACIÓ

És per a mi un gran honor dirigir-me a vosaltres com cada any.

Aprofito aquesta oportunitat per agrair-vos a tots de nou la confiança que dipositeu en l'equip que ara mateix dirigeix ​​la nostra Entitat. Per la nostra part reiterem la predisposició i desig de treballar amb tot l'esforç que siguem capaços per  seguir consolidant i potenciant el muntanyisme en totes les seves variants en el nostre país.

Coneixeu perfectament el nostre ideari en el sentit que el Club Excursionista Ripoll ha de ser la suma consensuada de totes les iniciatives que raonablement arribin de qualsevol dels nostres socis. Cal que estiguem en permanent contacte i que assumiu el fet que les portes estan sempre obertes a qualsevol idea tendint a millorar la nostra activitat i eficàcia.

 Durant l'any 2017 s'ha complert amb força exactitud el calendari d'activitats que en el seu dia va aprovar l'Assemblea General. És evident que com sempre passa, hi ha unes coses que surten millor que d'altres, però no es pot negar que tots hem intentat fer-ho el millor possible, alhora hem après dels nostres propis errors perquè no es repeteixin.

Estic segur que amb la vostra ajuda i col·laboració continuarem caminant cap endavant en bé del nostre club.

  Bartomeu Hernández
     president del C.E. RIPOLL

 

EL SECRET DE LES MARQUES BLANQUES I VERMELLES

Era un matí del mes de juliol. L’Enric i jo baixàvem pel camí de Núria a Queralbs tot repassant les marques del GR11: fent-ne de noves i esborrant-ne d’altres. ¨Tot plegat una feina que cal fer amb cura i, perquè no, també amb il·lusió. Ja havíem passat la “Cua de cavall” i començàvem el tram de marrades que du fins al Pont del Cremal. Un home  jove que anava amb el seu fill,  que deuria tenir set o nou anys, li va dir:

—Veus fill, aquests senyors posen marques al camí perquè tu i jo no ens perdem. Dóna’ls-en les gràcies.

Ens va sobtar de manera força agradable. Sovint ens han donat les gràcies persones que ens creuem en els camins i que s’adonen del que estem fent. Els que ens hi dediquem ens hi hem trobat més d’una vegada,  però aquell cop va ser diferent, va ser constatar que tenir cura d’un tram d’un GR és, en si mateix, una feina prou important perquè ens en puguem sentir orgullosos.

Aquesta feina pot ser a vegades feixuga, no és anar d’excursió, pot ser fins i tot empipadora si li voleu dir així, ja que has de fer i refer sobre les teves passes una i altra vegada per tal de veure si la marca està en un lloc adient. Si té bona visibilitat, si has posat la creu on calia... S’ha de pensar sempre en els que un dia seguiran aquell camí i es guiaran amb les marques, que els donaran seguretat i tranquil·litat.

La natura està en canvi constant:  la pluja, les herbes, les branques i la neu poden esborrar o malmetre les marques. Això vol dir que amb una certa periodicitat cal tornar a passar pels camins i endreçar la senyalització de nou.  És com ser el vigilant de les marques blanques i vermelles, ser aquell que està atent i amatent perquè el camí estigui sempre a punt. Aquest és el veritable “secret”, ser conscient que el nostre esforç generós és útil. Amb el que fem uns altres podran seguir el camí sense ensurts, gaudiran del paisatge i arribaran al seu lloc de destí.

                                                                                              Carmen Lucas

 

PUJADA AL GRAN FACHA

El mes de juliol passat, en concret els dies 29 i 30, el Club va organitzar una sortida al Pirineu d’Osca, a la Vall de Tena, amb l’objectiu d’assolir el cim Gran Facha (3.005 m.). El grup el formàvem vint-i-sis persones.

Un cop vam arribar a l’embassament de Sarra (Sallent de Gàllego), vàrem aparcar els cotxes com vam poder, ja que tot el paratge era a petar de turistes de muntanya. Després de fer un mos allà mateix, vam carregar motxilles i vam començar a pujar en direcció al refugi, seguint el GR 11 que ribereja el riu Aguas Limpias. El desnivell poc menys de 800m es fa prou bé. Els primers metres els vam fer endinsant-nos en el bosc i sense cap mena de dificultat, si no tenim en compte la xafogor de les tres de la tarda d’un dia de ple estiu.

Val a dir doncs, que vam arribar força acalorats al refugi de Respomuso. Aquest està  situat a la riba de l’Ibon (denominació que donen a Osca als estanys) del mateix nom, en el marc del circ de Piedrafita i a la falda del Balaitous. L’entorn, com gairebé qualsevol altre emplaçament d’un refugi d’alta muntanya, és idíl·lic. La combinació de l’aigua i les parets de les muntanyes  garanteixen de per si que l’esforç de pujar-hi ha valgut la pena.

Sempre he pensat que això d’anar a passar la nit a un refugi, t’ha d’agradar. Ho dic, perquè deixant de banda aquesta visió bucòlica a la qual m’he referit abans, quan hi arribes no tot és tan plàcid i fàcil. Un cop has superat el fet d’haver-te tret les botes i aconseguir unes sabatilles que les puguis calçar bé, comences a desfer la motxilla —que mai pots deixar a l’habitació— i això vol dir que t’has d’organitzar el millor possible per dur-ho a terme enmig d’una munió de gent que vol fer el mateix que tu en un espai força reduït. Un cop ja tens a mà el sac de dormir i la muda seca per canviar-te, et toca trobar una llitera a l’habitació que t’han assignat. Jo personalment prefereixo sempre la fila de baix, per allò que ja tinc una edat i no m’agrada gaire pujar per aquella mena d’escales —si així se li pot dir de vegades— que et faciliten l’accés a la fila de dalt. I quan ja ho has fet tot, ara sí, pots gaudir d’una cervesa i fer petar la xerrada fins que arribi l’hora del sopar. I això ho vam poder fer abastament.

L’endemà ens havíem de llevar ben d’hora. Abans que aquesta frase es posés de moda, els muntanyencs fa anys que sabem que gran part de l’èxit de l’activitat rau a fer-ho de bon matí. El dia no es presentava a priori gaire engrescador, algunes boires amenaçadores i el cel una mica tapat. Ens vam fer la foto davant el refugi. Deixar constància que hi hem arribat, que hem compartit el repòs i que estem ja a punt de marxa.

En encetar una caminada sovint tinc  sentiments ambivalents: d’una banda no puc foragitar el d’inquietud, potser fins i tot puc dir que d’una certa por al desconegut. Què em trobaré? Hi arribaré? I de l’altra les ganes que m’esperonen a tirar endavant. Penso que en aquest medi, a vegades hostil, que és l’alta muntanya cal tenir-li respecte, sí, però alhora no deixar-te paralitzar per la por al desconegut.

Fins arribar al peu dels darrers 200 metres que requerien grimpar per una llarga cresta, el camí guanya  desnivell de forma gradual i permet que el cos vagi entrant en calor. L’única gelera que vam trobar, la vam travessar sense dificultat. El més complex va ser doncs, superar la cresta fins a assolir el cim. Tot i les petites dificultats que vam poder superar amb l’ajuda de les mans, la pujada va ser força entretinguda i no valia badar en cap moment. Tothom hi va arribar, s’havia assolit la primera part de la fita, sense oblidar una màxima: tan important és pujar com després fer el retorn.

I ara és el moment de preguntar-nos per què ho fem això de pujar muntanyes? Quin atractiu té en realitat? Ho parlàvem mentre dinàvem —això sí a les cinc de la tarda— un cop vam arribar de nou a l’embassament de Sarra. Doncs crec que són moltes les respostes que s’hi poden donar i segur que cadascú hi trobarà una motivació personal diferent i pròpia: la satisfacció d’haver fet un esforç esportiu, gaudir del paisatge, de la solitud, de la quietud que t’envolta i que pots escoltar si hi estàs predisposat, contemplar des del cim tot allò que poden abastar els teus ulls, haver compartit amb els companys el camí, la complicitat que ens agrada el mateix. Encara que no ens entenguin aquells que ho veuen com un esforç inútil, nosaltres sabem que cada ascensió és un repte i que quan ho aconseguim ens sentim molt orgullosos.

I aquest caminar plegats, superar junts les dificultats, compartir els mateixos anhels, enforteix l’amistat i dona sentit també al fet de sortir a la muntanya. Per això es també rellevant que en acabar podem donar sortida a la tensió, deixar  anar els sentiments, les pors, i brindar junts, si s’escau, per l’èxit de l’activitat.

El dinar que vam fer en el bar que hi havia al costat de l’embassament va suposar, com se sol dir, un molt bon final de festa.  

 Carmen Lucas

 

 

CIRCULAR AL BALAITUS


Després d’un intent fallit l’any 2014 tornem a intentar el Balaitús amb esquís, però en aquesta ocasió amb un recorregut circular de dos dies que ens portarà a assolir els cims del Balaitús i el Pic de Frondella.

Sortim divendres a la tarda de Ripoll i després de cinc hores i mitja de camí arribem al "Chalet d'Accueil et d'Information" del Parc National des Pyrénées Occidentales, on passarem la nit fent bivac sota el seu porxo.

Dia 1
La jornada de dissabte comença molt aviat, no ha sortit el sol i ja estem caminant. En mitja hora arribem a la Cabanya de Doumblas on trobem la neu contínua i ens podem calçar els esquís. En aquest punt girem cap a la vall que tenim a la dreta per enfilar-nos fins al refugi de Larribet, on arribem amb poc menys de dos hores.

El sol ja ha fet acte de presència però el fred fa que la neu no es transformi i estigui molt dura. Aquest tipus de neu ens acompanyarà durant tota l’ascensió i en alguns punts ens obligarà, per més seguretat, a posar les ganivetes.

Seguim pujant i arribem al coll de la Barana tot passant pel llac de Batcrabère i prop del llac de Micoulaou. Assolim el coll amb els esquís al peus i de cop se’ns obra davant nostra una impressionant finestra amb cims nevats i valls fondes. Hi arribem després de tres hores i mitja d’activitat i decidim parar una estona per menjar alguna cosa.

Reprenem l’activitat fent un petit descens fins al Gorg Helado i continuem amb un llarg flanqueig tot passant pel coll Walon per situar-nos a la coma del pic de la Frondella. El últims metres fins al coll entre el pic de la Frondella i el Frondella sud els recorrem amb els esquís a l’esquena per una curta canal. Assolim el cim del pic de la Frondella de 3071m després de 6 hores d’activitat. Les vistes des del cim tornen a ser espectaculars. Podem veure la pala de neu de la cara est del Balaitús i l’accés a aquesta pala per la Brecha Latour que demà haurem de recórrer. També podem contemplar tots els cims que envolten el circ de Piedrafita.

El sol ja ha escalfat la neu i en les cares sud la neu ha començat a transformar. Mengem una mica més i sense perdre molt temps comencem el descens fins al refugi de Respomuso. A l’inici del descens ens trobem la canal sud d’accés al Frondella. Aquesta canal és estreta i amb un pendent considerable. Normalment el descens es fa a peu però les bones condicions de la neu fan que la puguem fer esquiant tot extremant les precaucions. Durant tot el descens trobem la neu al punt, una capa prima de neu primavera sobre la neu regelada durant la nit fa que el descens sigui dels que es recorden durant molt de temps. Encadenem diferents pales seguint sempre a la nostra esquerra l’aresta Le Bondidier fins que la superem i entrem al barranc de Respomuso que ens portarà directament al refugi.
Distància: 15,5km - Desnivell positiu: 1.860m - Desnivell negatiu: 1.280m – Temps: 6h 55min

 Dia 2
El diumenge no matinem tant però sortim amb les primeres llums del dia, ens queda molta feina i hem de fer el camí de retorn fins a casa. Remuntem el barranc de Respomuso que el dia anterior ens havia portat fins al refugi. El camí d’estiu no segueix l’itinerari que nosaltres farem ja que hem optat per seguir el barranc de Respomuso per reduir el llarg i exposat flanqueig que recorre el camí d’estiu. Durant la nit les temperatures han baixat per sota dels zero graus i el que ahir era neu primavera avui s’ha transformat en una neu dura que ens tornarà a obligar a utilitzar grampons i ganivetes.

Amb els cims de la cresta del Diablo sempre a la nostra dreta remuntem fins al llac de Esclusera. En aquest punt girem a l’esquerra per anar a buscar el tram final del camí d’estiu que en portarà al peu de la Brecha Latour. En poc més d’una hora i mitja en plantem en aquest punt on canviem els esquís pels grampons i el piolet. La Brecha Latour està plena de neu en el tram inicial però quan comença el tram equipat la neu és més escassa.

Superat aquest pas més tècnic arribem a la pala est del Balaitús. Hem de fer un altre llarg flanqueig cap a l’esquerra per anar a buscar uns pendents més obligades quasi sota el mateix cim. Recorrem aquet tram amb els grampons ja que la neu continua molt dura i una caiguda pot ser fatal perquè sota la pala est hi ha uns cingles que cauen fins a la glacera del Frondella. 

Arribem al cim després de tres hores i mitja amb un dia esplèndid, un sol radiant, ni un núvol al cel i amb molt poc vent. Gaudim de les vistes i ens fem les  obligades fotos del cim. Mengem sense preses i després de les felicitacions comencem el descens cap a la glacera de les Néous. L’accés a la glacera és a través d’una llarga canal que no es pot esquiar ja que es molt estreta i hi ha pedres al mig amb algun ressalt. Iniciem el descens desgrimpant sense cordes, aprofitant les petjades d’altres persones que han assolit el cim però el fort pendent de la canal aviat aconsellen muntar ràpels per assegurar millor el descens. Arribar al peu de la canal es fa llarg ja que som quatre i tant sols portem una corda.

Un cop arribats a la glacera del Néous, amb la rimaia totalment tapada de neu, comencem el descens, ara ja sí, un altre cop sobre els esquís. Tornem a trobar una neu en perfectes condicions, buscant l’optima orientació per poder dibuixar la millor traça sobre la neu. Ens descalcem els esquís al mateix punt on ens els vàrem posar, la cabanya de Doumblas. Mitja hora més tot vorejant el llac Suyen, arribem al nostre punt de sortida.
Distància: 14,5km - Desnivell positiu: 1.104m - Desnivell negatiu: 1.684m – Temps: 7h 15min

L’activitat l’hem realitzat en Marc Puig, en Joan Serra, en Rubèn Simon i ja mateix, Salvador Vaquer. Ha estat una combinació entre esquí de muntanya i alpinisme, llargues ascensions i vertiginosos descensos, amb neu dura i neu primavera, però sobretot ens ho hem passat molt be. Com solem dir ha estat una activitat de cinc estrelles i com sempre amb molt bona companyia.

Salvador Vaquer

 

 

PISANG PEAK, MANANG. NEPAL

El Pisang Peak (6.091m), és una muntanya ubicada a la vall de Manang que rep el nom del poble de la mateixa vall, al vessant nord-est de l’Anapurna II.

L'elecció de l'ascensió al Pisang Peak va resultar de voler combinar uns dies de treking amb l'ascensió a un cim d’una certa alçada amb atractiu alpinístic (i millor si el cim es trobava per sobre dels 6.000m, per allò del pedigrí, perquè enganyar-nos). La ruta de la Volta als Anapurnes i el Pisang Peak, per l'alçada i perquè inicialment no havia de presentar unes excessives dificultats tècniques,  van ser les opcions escollides.

Després de destinar tota una nit i un dia de viatge (sortida des de Barcelona, amb escala a Qatar i arribada al vespre a Kathmandú), i després d'haver fet nit a Kathmandú,  al segon dia, ja acompanyats del guia (en Prem) i dels portajadors, vam dirigir-nos amb autocar cap a la vall de Manang: ens esperaven 7 hores de viatge de risc per carreteres sinuoses (dóna cobertura a això l'assegurança de la FEEC?), amb parades discrecionals (o no) i amenitzades (o no) per l'emissió de pel·lícules bollywoodenses, no aptes (o sí) per les nostres ments occidentalitzades.

La vall de Manang s'inicia al poble de Benisahar. Des d'aquí, encara ens quedaven 4 hores de trajecte amb jeep fins el poble de Jagat, punt d'inici habitual de la ruta dels Anapurnes (250 km en uns 10-12 dies). La pista que travessa la vall, construïda fa 12 anys, és un magnífic banc de proves per a la posta a punt de les reductores de qualsevol vehicle 4x4. Per entendre'ns, la pista de la Vall d'Hortmoier, comparativament, poc li faltaria per poder-la considerar una autovia.

Per cert, un apunt: la mateixa obertura de la pista va permetre l’electrificació d’uns 100km de vall, i fer arribar l’electricitat a pobles ben remots; i acompanyant l’electricitat, sorpresivament, el wifi es troba també arreu dels pobles, cosa que ens va permetre poder estar en contacte diari amb les nostres famílies; és clar que encara no acabem de tenir clar si ho van acabar agraint perquè qui més qui menys s'esperava tenir-nos desconnectats alguns dies...


Després de dos llargs dies de viatge, les nostres cames demanaven a crits poder començar a caminar. Els 3 dies de ruta per la vall fins al poble de Pisang van ser dies d’aclimatació, d’agafar alçada pausadament i de descoberta del territori, tant el paisatgístic (cascades d’aigua aquí i allà, incomptables ponts tibetans sobre les aigües del riu Marshyangdi, petits i no tant petits monestirs budistes escampats arreu tal qual ermites romàniques a l’Alta Garrotxa...) com l’humà (mainada jugant despreocupadament als carrers dels molts petits pobles, adults amb cossos prematurament envellits per les dures condicions de vida, i sí, també, nombrosos excursionistes europeus potser més acompanyats del que inicialment podrien desitjar).

Al segon dia de ruta va ser quan vam contemplar les primeres muntanyes de 8.000 metres sobre nostre: primer el Manaslú i després els Anapurnes; així entre nosaltres, impressionen, sí.

L’endemà d’haver arribat a Pisang vam conèixer els dos xerpes que ens han de guiar fins dalt el cim:  Lakpa i Nimba; ens expliquen que un d’ells ha trepitjat el cim de l’Everest.

I finalment, també la mateixa tarda, abans d’iniciar l’ascensió, vam anar a demanar la protecció de la muntanya que ens havia d’acollir. Un monjo budista presidí la cerimònia corresponent amb pregària inclosa per a què l’aventura arribés a bon fi. Dels nostres mots emesos a mode de repetició dels que el monjo recitava, hom no en pot donar compte ni del què ni del com ho va pronunciar.

L’ascensió al Pisang Peak estava planificada fer-la en 4 dies d’ascens (fent cim el 4t dia) i amb 2 dies de descens. Era important realitzar una bona aclimatació pel que el desnivell diari a superar entre camp i camp no fou excessiu (dos camps intermitjos abans no arribem a l’últim camp situat a 4.900 metres). Amb tot, diàriament pujàvem i baixàvem per sobre de la cota la dels diferents camps per aconseguir una major aclimatació i posta a punt del cos.

La darrera nit es va fer curta. A 4.900m la temperatura cau a la mateixa velocitat que el sol s’amaga (a les 5 de la tarda) pel que cadascú es va abrigar i va passar la nit com bonament va poder. A les dues de la nit sonaven les alarmes en forma de tassa de te que ens duia un dels portajadors fins dins la mateixa tenda!

A les tres de la matinada iniciàvem l'assalt al cim. Ens esperaven 1.200m de desnivell d’ascensió. Dos de nosaltres, per precaució, van decidir no realitzar l'ascensió. A l'hora de sortir, desitjos de sort.

Els primers 300m de pujada esdevenen una rampa de graves fines, que la vam pujar a una velocitat de vertigen, intentant escalfar el cos per fer passar el fred intens; després, vam decidir afluixar el ritme, excessiu (a veure si encara arribaríem de fosc...). Un flanqueig d’una horeta ens desembocava a la base de l’aresta OE, a 5.600m.

Habitualment, l’ascensió al Pisang Peak es realitza amb neu a partir dels 5.000m. Amb neu, l’ascensió és molt més neta i directa i no es realitza per l’aresta. La manca de neu d'aquest any però ens va obligar a realitzar l’ascensió per l’aresta i mitjançant les precàries cordes fixes ja instal·lades. Quan era estrictament necessari els xerpes instal·laven noves cordes fixes, cosa que alentia el ritme fins a punts desesperants: a les 6 i a les 7 del matí, parats i sense que toqués el sol, l’aire no era precisament càlid.

En Joan Soler, ens relata personalment les pròpies emocions viscudes durant l'ascensió:

"Quedo petrificat quan a un xerpa li cau el frontal daltabaix. M’adono que  estem en un buit, tot fosc i pendents infinits a cada banda. Anem pujant i per fi clareja.

-Fem un mos, que se m’acaba la gasolina.

- Sí, parem una estona... Uah quina sortida de sol... Mira el Machapuchare és espectacular.
- La llum de l’alba ens recorda que aquesta és la muntanya dels déus-

- S’està pitjor parat que en marxa! Tornem-hi o ens gelem.

- Ostres, jo tinc els dits blaus.

- Té, posa’t els meus guants...

- Te’n dec una gràcies – Estic segur que si no em dóna els guants tinc principis de congelació-

- Seguim, seguim que almenys no ens congelem.

Enfilem l’aresta molt descomposta. Cauen rocs pertot arreu i els del darrera sembla        que estiguem en una loteria. Per fi es veu la cota de neu. Arribem als 5.900m, ens      posem els grampons; això és una altra cosa. Almenys no cauen pedres. Ja es divisa la            cresta somital. Tinc davant en Joan, un Xerpa i en Marc que ja hi són. Uff, darrer esforç que se’m torna a acabar la gasolina. Necessito menjar alguna cosa. La cresta, que           és espectacular, de cop perd pendent i et dóna la benvinguda al cim. La vista és   insuperable. Són les 11:00 i fa un sol esplèndid. Ni un núvol. Ho tenim tot a la mà: , tot   el massís dels Anapurnes, el  Manaslú , Machapuchare... I el Tíbet al fons. Fem     fotografies, mengem, riem... Estic cansat, però feliç. Gràcies, un plaer de viure-ho”

Després d’haver gaudit del cim, vam iniciar el descens. Finalment, vam acabar fent un descens de 3.200m fins al poble de Pisang arribant a quarts de vuit del vespre caminant unes quantes hores amb la foscor; sincerament, no teníem ganes de tornar a passar fred una altra nit dins la tenda i vam cremar totes les reserves per poder dormir més calentons i sobre un matalàs a l'alberg de Pisang. De passada (o no), vam poder celebrar haver fet el cim amb una bona cervesa, qüestió pràcticament obligatòria! 

 Joan Serra, Lluís Monells,
Marc Ruiz, Pere Bahi,
Joan soler i Pep Compte

 

REMEMBRANÇA EXCURSIONISTA

La descoberta de la muntanya mitjançant l’excursionisme va tenir cabdal importància a la cultura catalana pel que fa al coneixement del país, va obrir uns horitzons fins llavors desconeguts per a un bon nombre de ciutadans de Catalunya, la majoria dels quals es concentraven a les comarques costaneres i a les planes interiors, però pel que fa als massissos, tot i algunes excepcions, el coneixement va ser més tardà. A l’interior de les muntanyes, allà on es configuren les valls més o menys grans, regades per les aigües procedents dels careners més enlairats, en forma de torrenteres i deus procedents de l’interior del sòl i que són l’origen dels rius que enriqueixen la nostra geografia, la conformaven petites comunitats, que de temps immemorial van anar creant les viles, vilatges i masies disseminades per l’entorn muntanyenc. Tot i que de sempre, els humans han sentit una certa atracció pels cims de les muntanyes, ens en donen testimoniatge antiquíssims textos que no cal ara relacionar, aquests minoritaris col·lectius del nostre país ubicats entre muntanyes, abans esmentat, tot i que se’n coneixen excepcions, només acostumava a enfilar-se fins allà on creixia l’herba, que era fins on només arribava i encara arriba  el bestiar.

Ha estat prou constatat, que la Renaixença a Catalunya va tenir una eina cabdal l’any 1859, amb la restauració dels Jocs Florals. Aquests retornaven l’ús de la llengua, encara que només fos a la vessant poètica. Però també l’excursionisme, pel que fa al seu desenvolupament, hi va tenir un paper preponderant. Aquell moviment, sorgit l’any 1876 amb la fundació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, va desvetllar l’interès per conèixer el país des de diferents vessants. També és ben cert que va ser a través de col·lectius selectius, encapçalats per personalitats erudites amb les ciències i les arts i grups de joves que havien tingut el privilegi d’una formació adequada, tan difícil d’adquirir en aquells temps per una gran majoria de la societat del nostre país. Només cal  recordar el primer article del reglament de la novella entitat per identificar els seus components, diu així: “Amb el fi d’investigar tot quant meresca la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic a la nostra benvolguda terra, se crea una societat que es titularà Associació Catalana d´Excursions Científiques, comprenent aquest terme les distintes rames del saber humà”. Dos anys més tard, el 18 d’octubre de 1878, es crea una nova entitat, l’Associació d’Excursions Catalana, i el primer article del seu reglament ja és més explícit, diu així: “L’Associació d’Excursions Catalana, és una societat que té per objecte recórrer el territori de Catalunya per estudiar-ne i fer-ne conèixer les belleses naturals i artístiques, les tradicionals, els monuments i les antiguitats, els costums típics, els cants populars i les particularitats de llenguatge i, en fi, les produccions de tota mena, així les d’avui en dia, com les que s’hagin perdut i les que convingui restablir o introduir”.

L’any 1891, amb la fusió de les dues entitats esmentades és creat el Centre Excursionista de Catalunya que tant havia de contribuir al desenvolupament de l’excursionisme. Mitjançant aquesta entitat, es desvetlla el moviment cultural que s’estén arreu del país, i és a partir de l’any 1900 quan comencen a proliferar la fundació d’entitats excursionistes, especialment a Barcelona i altres localitats més o menys grans. També proliferen les publicacions de butlletins excursionistes en els quals col·laboren literats reconeguts que contribueixen en gran manera a la divulgació.Aquests mitjans ja havien començat en el transcurs de l’últim terç del segle XIX quan es publica el primer dels cinc volums de l’Àlbum Pintoresc Monumental de Catalunya, dirigit per Antoni Massó. Artur Osona, publica la primera de les disset guies excursionistes. Apareix la primera edició del poema “Canigó” de Verdaguer, que tanta influència havia de tenir entre el moviment excursionista del país. També els Croquis Pirinencs de Jaume Massó i Torrents; Norbert Font i Segué publica el Catàleg Espeleològic de Catalunya que aplega 333 cavitats; del mateix període, tot un seguit de textos i poesies que donen testimoniatge de com es vivia i se sentia l’excursionisme en aquells inicis. És el ja esmentat Artur Osona qui ens parla de la primera excursió coneguda al Montseny i publica un fascicle titulat Excursió a la muntanya del Montseny  i en fa la traducció al castellà i al francès. Per als acurats estudis de Josep M. Casacuberta referents a Jacint Verdaguer, sabem que aquest va visitar diferents indrets dels Pirineus per tenir-ne coneixement i va fer una bona arreplega de llegendes, rondalles, cançons i topònims.

D’aquest trescar pel Pirineu del nostre poeta, també en tenim un bon testimoniatge per les llibretes on feia els seus apunts i croquis, que es guarden a la Biblioteca de Catalunya i que han estat prou utilitzades per acurats treballs. Carles Bosch de la Trinxeria publica Records d’un excursionista. I és a finals d’aquest segle, quan a l’escalf del Centre Excursionista de Catalunya Pompeu Fabra pronuncia dues memorables conferències sobre la normalització lingüista i la publicació L’Avenç comença la campanya ortogràfica.

Un exemple de l’extensa col·laboració de literats a favor de l’excursionisme el trobem en la poesia de Francesc Matheu, titulada, Cançó de l’excursionista. Llegim-ne un breu fragment:

Cap on vas, excursionista?
Amunt sempre si Déu vol;
a esplaiar millor la vista,
a acostar-me més al sol,
a enfortir ma carn migrada,
a fer aplega de salut,
a guaitar millor l’amplada
de la terra on he nascut.
De puig en puig, de freu en freu,
jo de la Pàtria so el romeu.

Verdaguer, en el cant IV Pirineu, del seu poema Canigó, ens convida a pujar al carro volador, arriat per set daines amansides, amb la companyia de Flordeneu i Gentil, a descobrir el Pirineu des del Canigó al cim d’Aneto. Així comença el viatge:

Des de palau alabastrí davallen
del Pla Guillem a les collades Verdes
i de Rojà les àrides esquerdes,
que el granat enriqueix, fugen volant.
Deixen, anella del Pirene altívol,
l’aturonada Costabona enrere,
que  solda el Canigó a la cordillera
com a cadena aurifica un brillant.
I arribat al cim d’Aneto, així el descriu:
Veu se’l aquí; mireu sa gegantina altura:
Se queden Vignemale i Ossau a sa cintura.
Puig d’Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d’aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

Encara que segurament és prou sabut, no estarà de més fer memòria que en el transcurs del poema, fins en sis ocasions, esmenta Verdaguer la nostra Vila; ens ho recordava en Joaquim Boixes en una antiga publicació local i més recentment Àlvar Valls, en un treball publicat l’any 2013. No sé estar-me de recordar-ne algun. Aquesta primera, entre la llegenda i la realitat, es troba en el cant XII, La Creu del Canigó

L’esbart del cel de Monagals eixia,
quan ja la marejada
de moros decreixia
i a on nasqué Ripoll, a la besada
del Ter i del Freser,
en illa gerda eix monestir vestia,
de Catalunya baluard primer.
Fets àngels de la pàtria, allí guardaren
sa història i son tresor,
son esperit naixent allí bressaren,
adormint-lo amb cançons de l’antigor.

És en el cant VI que, amb aires de llegenda, la fada de Ribes ens diu:

Jo tinc una galeria
que va per dintre dels monts
des de la cova de Ribas
fins el Forat de Sant Hou.
Per un cap veig Coma Armada
i els espadats de Montgrony,
per l’altre el riu que anguileja
des de Queralbs a Ripoll.

Un breu fragment poètic, del qual desconeixem l’autor, però sí que sabem els indrets als quals fa referència pel títol, diu així:

A la serralada de la Maladeta
No sabria dir el que més amb plau.
Quan t’he petjat, ha estat un goig
viure aquell temps i recordar-lo.
Quan del veïnatge t’he contemplat,
tota guarnida de grises penyes,
de neus i boires  i embolcallada
per un cel blau, m’has captivat.
I d’aquell temps,  efímer en el temps,
quan amb tu he contactat, són
els meus records, els bells i estimats
records, que de tu guardo.

No és intenció, però, esplaiar-nos amb la poesia, encara que aquestes pinzellades, penso que no hi seran de més. D’aquell naixent esplet excursionista, encara que ara poc recordat o oblidat, en tenim testimoniatge a Ripoll. L’any 1877, Ramon Arabia i Solanes, un dels pioners del moviment, proclamava la necessitat de reconstruir el Monestir de Ripoll, i el 1893, la presència d’aquelles novelles entitats també eren presents a la vila amb motiu de les festes de la restauració del cenobi ripollès. Velles cròniques ens recorden que, amb motiu de la consagració, diferents indrets de la vila estaven degudament engalanats, especialment de llum. El passeig Ragull, il·luminat amb fanalets de diferents colors, diuen que feia goig de veure, així com l’espectacle dels focs artificials; si encara ara ens agrada contemplar-los, imaginem-nos la patxoca que els devia fer als ripollesos de llavors. Doncs bé, sabem de la presència dels excursionistes pel campament que varen muntar sota la verneda del passeig Ragull, prop de la confluència dels dos rius, fet que va ser motiu de comentari general, però també de preocupació donat que, a resultes dels focs d’artifici, les guspires amenaçaven calar foc a les tendes, i el mateix havia passat el dia anterior quan, a conseqüència de fortes pluges, es temia la possible revinguda dels rius i que pogués afectar l’acampada. Res d’això va succeir i, des de llavors, Ripoll va ser un dels punts de referència per a  la naixent expansió excursionista.

I no seria just deixar d’esmentar que amb motiu d’aquest esdeveniment,  l’excursionisme català va dedicar un fervorós homenatge a Tomàs Raguer i Fossas per la creació de l’Arxiu Biblioteca i del Museu Folklòric de Ripoll; l’acte va tenir lloc als claustres del monestir de Santa Maria i les entitats excursionistes adherides li feren entrega d’una artística rajola en record de l’homenatge i un àlbum amb la signatura de les entitats. I encara que segurament és prou sabut, no serà de més recordar que la pila baptismal existent al monestir, va ser obsequi del Centre Excursionista de Catalunya. Per la diada de Sant Jordi de l’any 1934, festa patronal de l’entitat, li fou concedida a Tomàs Raguer la medalla d’or instituïda per Rafel Patxot, per la creació del Museu Folklòric.


Des que varen tenir lloc aquests esdeveniments, sempre hi ha hagut a Ripoll col·lectius de vilatans que a l’escalf de diferents entitats han practicat l’excursionisme, fet que també s’ha fet extensiu a la comarca, una pràctica, no en tingueu cap dubte, que convida a estimar la terra.

Alexandre Roca

 

LA SERRA DE TRAMUNTANA

Com cada any ens disposàvem a preparar una sortida que ja s'ha fet habitual després d'iniciar-nos en el camí de Sant Jaume (Via de la Plata) i l'any passat El Camí dels Càtars.

Propostes damunt la taula, surt La Serra de Tramuntana.

Així doncs, vam traspassar la bassa i Mallorca ens va oferir el seu sender de gran recorregut GR 221 que se'l coneix com la Ruta de Pedra en Sec.

El GR travessa la Serra de Tramuntana des del Port d'Andratx fins a Pollença en un recorregut de 135 km.

La proximitat de la muntanya verda que abraça aquesta mar tan blava i competeix amb el mateix blau del cel, seran els colors intensos que ens acompanyaran en el nostre recorregut, com també els camins empedrats que comuniquen els pobles i els conreus d'oliveres en margades de pedra en sec que donen nom a aquesta Ruta.

Les vuit etapes que componen aquesta travessa ens porten a conèixer pobles en els quals s'hi concentren els valors i el paisatge de l'autèntica Mallorca que s'han mantingut allunyats del turisme de masses.

Estellencs, petita població de tan sols 384 habitants, mirant el mar en una vall de forts pendents a la part occidental de la Serra de Tramuntana.
Esporles, assentat a la Serra de Tramuntana amb les seves cases de pedra típica.
Deià, pintoresc, ambient bohemi que atrau artistes, músics i escriptors.
Fornalutx, amb menys de 100 habitants, carrers empedrats i façanes d'abans.
Biniaraix, poblet d'estructura medieval on comença el famós camí empedrat amb 1.932 graons que ens portaran a les cases de l'Orfre (barranc de Biniaraix)

I d'altres ja més coneguts com a Andratx, Valldemossa, Sóller o Pollença.


Tanmateix, ens ha permès conèixer tradicions, arquitectura, costums, gastronomia, així com visitar interessants vestigis històrics com ara La Trapa, ruïnes d'un monestir de monjos trapencs fugits de la Revolució francesa (1810), i el seu "el molí de sang" dit així perquè el motor era una cavalleria, les Cases de Neu d'en Galileu que es troben al massís de Massanella, el Santuari de Santa Maria de Lluc, primer santuari marià de les Illes Balears des del segle XIII.I a tot això cal afegir els refugis de la ruta que són antigues edificacions rehabilitades respectant l'arquitectura tradicional. No en va la Serra de Tramuntana està declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco en la categoria cultural.

Com podeu imaginar, tots aquests ingredients ens van fer gaudir d'una escapada per passar-ho la mar de bé i tornar una "mica tocats per la tramuntana".

Angelina Fernández

 

OIX-SANT ANIOL

El 29 d’octubre passat , vàrem poder fer una bona excursió per l’alta Garrotxa.

Convidats pel Centre Excursionista de Banyoles vàrem  anar d’Oix a Sadernes. Ens acompanyaren tres membres de Banyoles: en Joan Coma, la Dolors Oliver i en Joan Constans. Vàrem sortir d’Oix, seguírem el camí de Mare de Déu d’Escales a la vall d’Hortmoier, passàrem pel pas dels lliberals fins a la palanca de Samsó, on ens enfilàrem fins a Talaixà. En aquest petit nucli destaca l'església romànica de Sant Martí de Talaixà. Seguírem el camí de Sant Aniol. Férem  parada obligatòria a la Quera, gran casal del segle XVI, amb capella pròpia sense culte. Aquesta casa és la més gran del petit nucli de Talaixa. El seu esplendor fou a final del segle XIX i actualment està semiderruïda. Continuàrem el camí. Un petit grup ens n’apartarem i ens vam enfilar a la Feixa Closa, un corriol que arriba al peu del cingle de les Manrades. En aquesta paret trobem un petit forat que ens permet travessar-la i treure el cap al costat de la cinglera, on tenim una vista de les fondalades de Sant Aniol i Sant Joan de Ribelles al fons. Tot seguit desférem el camí retornant al camí principal. Vàrem trobar el pas de la núvia i vint minuts després arribarem a Sant Aniol.

Aquí ens retrobàrem amb  la resta de companys del C. E. Banyoles. Férem una visita a la cripta i ens varen ensenyar les obres. Ens explicaren que fa temps que tenen el projecte de refer la rectoria i convertir-la en un refugi, instal·lació molt necessària ja que es troba al bell mig de la Garrotxa i en un punt d’encreuament del GR-11. Les entitats promotores s’han agrupat en una de sola: AMICS DE SANT ANIOL D’AGUJA.  Són tres entitats: Centre Excursionista de Banyoles (Pla de l’Estany), l’Associació Cultural Terra Aspra, de Montagut (Garrotxa) i el Grup Excursionista Peu Alegre, de Sant Llorenç de Cerdans ( Vallespir); Sant Aniol vé del Vallespir i la gent de Sant Llorenç són devots del Sant per una promesa.

El projecte és d’un alt cost i, a causa de la penúria econòmica de les institucions, les aportacions de què disposen són  petites. Les realitzen, principalment, particulars i gent conscienciada. També venen samarretes, loteria i begudes a l’ermita. Intenten reduir les despeses el màxim possible i aprofiten la bondat de la gent excursionista. Així han creat “l’helicoptering”. Consisteix, ja que no poden pagar el viatge d’un helicòpter, en aprofitar l’energia de la gent caminadora. Tothom que passa  per Sadernes i puja a Sant Aniol, en un punt troben sacs amb sorra, ciment, teules i altres materials necessaris, per tal de que l’incorporin a la seva motxilla. Un exemple: la màquina de pastar ciment fou desmuntada a peces, pujada i tornada a muntar. En resum, d’aquí tres o quatre anys tindrem un refugi guardat amb totes les comoditats al bell mig de l’alta Garrotxa.

Després de dinar tot junts, vàrem reprendre el camí cap a Sadernes, això sí cada un amb el seu saquet de deixalles, que si no tot queda a dalt. Passat Sadernes trobàrem el nostre autocar i tornàrem a casa.

Joan Fajula

MEDALLA DE L’ESPORT 2017

Aquest 2017 el soci i expresident, Enric Colomer Batet, ha rebut la Medalla de l’Esport de les comarques gironines


 

 

 

 

 

 

 
 


Qui som |                  ©2012 Club Excursionista Ripoll