CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERITA LES FEDERACIONS DE MUNTANYA, ESQUÍ, ORIENTACIÓ I FOTOGRAFIA
Local Social: Centre Eudald Graells - Tel./Fax 972 70 05 40 - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@clubexcursionistaripoll.com
Núm. 108 Desembre 2018

 

 

El 2018 s’acaba i arriba el moment de deixar constància del treball fet durant aquests mesos, del que ens ha aportat i encarar nous objectius per tal de gaudir plenament de l’any que aviat encetarem.
La junta del Club Excursionista treballem per tal que els nostres socis pugin gaudir de l’activitat que ens cohesiona: l’excursionisme. Al mateix temps us oferim un espai per compartir les vostres experiències. Aquest any us fem arribar propostes exòtiques (Amèrica del Sud), primeres impressions de bivacs i descoberta de la interacció amb el món natural (“El meu primer bivac”), al costat de rutes per gaudir i descobrir nous paisatges (“La ruta de las golondrinas”), la travessa de terres angleses (“De costa a costa”), ......

El proper any per què no ens feu arribar les vostres i, entre tots, eixamplem els entorns a on practicar el que ens agrada?
Gràcies a tots i a totes per formar part de la nostra entitat.

 La junta

 

REUNIÓ ANUAL DE SOCIS

Divendres, 1de març de 2019. REUNIÓ ANUAL DE SOCIS al centre Eudald Graells.
2/4 de 10 del vespre, en 1a convocatòria i, si s’escau, a les 10 en 2a.

Temes a tractar:
1.Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior
2. Estat de comptes
3. Activitats previstes per l’any 2019
4. Torn obert de paraula

 

 EL MEU PRIMER BIVAC

Com tot allò que no has fet mai, els nervis van aparèixer uns dies abans de l’aventura. Tot i així la il·lusió per acomplir un nou repte era superior als nervis. En l’assignatura de “Seguretat i Supervivència a la muntanya” es preveu passar un dia i una nit fent bivac. El lloc escollit era Savassona, un paratge situat a la comarca d’Osona proper al pantà de Sau.

Després de les tres primeres hores fent classe normal, el professor i  el seu amic bomber, que ens acompanyarien en l’aventura, ens van revisar la motxilla per veure si portàvem tot el material necessari o, per contra, estris i utensilis inadequats o absurds.

Jo en concret, tot i haver preparat amb molta cura la motxilla, no les tenia totes. Em pensava que m’havia deixat alguna cosa que em podia fer falta i, alhora, no sabia si portava suficient menjar o, per contra, massa.

Després de revisar totes les motxilles, les vàrem carregar a l’autobús amb la resta de material que havia preparat l’escola. L’autobús ens va deixar a un aparcament sota l’ermita de Sant Feliu de Savassona. El campament el muntaríem en una explanada propera, no gaire llunyana, així que vàrem traslladar tot el material  que necessitàvem per construir el bivac i per fer les pràctiques i tallers a la tarda.

El professor i el seu company ens van distribuir les lones que faríem servir per muntar-nos el bivac.  Els bivacs eren de dos, quatre o sis persones. En el meu cas en concret, quatre.

En acabar el muntatge dels bivacs,  vaig aprendre a cuinar amb fogonet, que no ho havia fet mai. Un arròs bullit amb tonyina i olives, acompanyat amb una poma, va ser el meu dinar. No va ser un festival, però va estar prou bé, i vaig quedar ben tip.

A la tarda, quan ja havíem acabat de pair el dinar, ens van dividir en grups per fer els tallers.

Jo vaig començar amb el taller de passamans (és a dir; aprendre a muntar una línia segura per travessar un lloc de dificultat).

Després em va tocar el taller de reunions d’escalada, on vaig aprendre a muntar correctament cordes, cintes planes i mosquetons. En tots els tallers quan ja portaves una bona estona de pràctiques ens tocava  fer l’examen.

Un cop acabats els tallers vàrem anar a preparar el sopar. Aquest cop una sopa de sobre i pa amb fuet i una mandarina era el meu menú. Va ser llavors que vam patir un petit ensurt. Un company es va trobar malament i el van haver de venir a buscar.

Mentre esperàvem ens van deixar intentar encendre una foguera però, malauradament, no hi va haver èxit ja que tot estava molt moll. Així que per il·luminar-nos només teníem els llums dels frontals.

Havent sopat ens vam preparar per anar a veure les estrelles i les constel·lacions  des de dalt l’ermita de Sant Feliu. Allà vaig aprendre que, per orientar-nos, calia trobar l’Ossa major, que indica on és el nord. Després de l’explicació i de les nostres preguntes vàrem començar a baixar perquè s’intuïa que estava a punt de ploure, i així va ser. Quan ja tothom estava dormint va començar a ploure i a mi, que em costa agafar el son, em va costar adormir-me ja que no trobava el punt idoni.

L’endemà al matí em vaig despertar abans que els altres i vaig aprofitar per gaudir de la tranquil·litat que es respirava i tirar fotos del campament.

De mica en mica es van anar despertant tots i vàrem començar a preparar un bon esmorzar que ens donés forces per poder fer, en condicions, el ràpel que ens havien preparat. El meu esmorzar va ser un bon tupí de llet calenta amb colacao i pa amb l’últim tros del fuet que em quedava i una mica de formatge.

En aquest punt tocava començar a desmuntar el campament i deixar-ho preparat per quan ens vingués a  buscar l’autobús per tornar. 
Un cop això fet, ens vam dirigir de nou cap a l’ermita de sant Feliu per començar el taller de ràpel. Ens van tornar a dividir en dos grups per preparar dos ràpels de diferent dificultat.  Un de més vertical que l’altre, però tots dos d’uns 30 metres.

El professor i el company bomber van muntar els ràpels correctament  per tal que  poguéssim baixar amb seguretat i que no tinguéssim cap problema. Mentre esperava que em toqués el torn per baixar vaig poder contemplar com de diferent es veu la mateixa vista de dia o de nit.

Quan em va tocar baixar  estava una mica nerviós perquè era el primer cop que feia un ràpel.  Tot i així, després d’haver baixat, hi vaig tornar  perquè vaig gaudir molt. Tinc clar que no seran els últims que faré.

Va ser un punt final molt xulo per ser el meu primer contacte amb la natura al ras.


 Joan Fuster

 

PONT QUEBRADÍS, ENTRE EL SOLSONÈS I EL BERGUEDÀ

Diumenge a la tarda estirat al sofà: als excursionistes també ens agrada. Després d’una intensa excursió matinal, per posar-me a to. Surto d’una llarga lesió als peus.

Agafo un llibre que tinc a la vora: Curiositats Naturals prop de Barcelona. Recull d’indrets de formacions naturals, força interessants, més o menys conegudes. Estic a l’excursió del pont Quebradís. Això de prop de Barcelona, és un dir, aquest indret és al mig de la Catalunya vella. L’excursió és al riu d’Aigua de Valls, afluent del Cardener, i comença al nucli de Guixers. Desprès de llegir la ressenya em queda un rum-rum amb moltes ganes d’anar-hi.

És setmana santa, tenim el diumenge sense cap compromís i sembla que la lesió no ha passat una factura molt gran. Engeguem a primera hora del matí. Son uns dies plujosos i es presenta apagat, ens espera un llarg trajecte de cotxe i la carretera no és la millor del món: Ripoll, Berga i d’aquí, per la carretera de Sant Llorenç, així doncs “mandra fuig, ganes de caminar ajudeu-me”.

Arribem a les Cases de Valls, nucli disseminat  i hi trobem l’Ajuntament de Guixers. Deixem el cotxe en un petit pàrquing al costat de la carretera i comencem a caminar. Fa fred, força fred i el dia segueix tapat, amb alguna ullada de sol esmorteït. El camí segueix el riu d’Aigua de Valls, té punts gelats i cau alguna gota. Amb compte seguim el camí, té algun punt delicat, amb algun equipament de corda i cadena, molles i gelades. Arribem a l’aiguabarreig del torrent Fondo amb el riu de Valls. El pas, de 7 o 8 metres que hem de travessar, porta força aigua i ens hem de descalçar. Torna a plovisquejar: malament! Haurem de deixar-ho per un altre dia. Acabem el dia passejant per Solsona.

L’espina és clavada, el fet de no poder arribar a l’indret fa dies que pica. Tenim un altre dia, 10 de maig, dijous, primer dia de festa major. En aquests dies d’espera sabem que es pot arribar al Pont Cabradís per Gósol. El camí és una mica més dificultós, però està equipat.

Avui sí, el dia és clar. La pluja es reserva per el dia de Sant Eudald. Sortim: Ripoll, La pobla de Lillet, Saldes i arribem a Feners. Deixem el cotxe a la cruïlla que porta al molí de Güell i comencem a caminar. Seguim per una pista marcada pel GR 107.1, fins al coll de Castellar. Deixem el GR i comencem el descens. Trobem cordes i cadenes, ben marcat i de bon fer  fins la font del faig. En aquest punt, és on havíem d’arribar pel camí de Guixers. En lloc d’anar al pont, desfem el camí fins al torrent fondo. Ara sí ja podem anar al pont Quebradís. Tornem a la font i prenem el camí que baixa al pont.

Espectacular: un túnel de pedra tosca per on s’esmuny l’aigua del riu que amb les pluges baixa amb molta força. Refem forces i tornada. El camí, ara tot pujada amb grimpadetes entretingudes fins arribar al cotxe, és d’uns 12 Km i 4 horetes de camí. Fantàstic! Comença a tapar-se i cauen les primeres gotes. Tot satisfets prenem via fins Gósol on fem un bon dinar. Plou amb ganes però dins al restaurant, amb un bon plat, es veu d’una altra manera.


 Joan Fajula

 

LA RUTA DE LAS GOLONDRINAS

Amb els companys de caminades, per acomiadar l'estiu, acostumem a fer una travessa de 4-5 dies abans que el fred ens en privi.
Aquest any la ruta escollida ha estat la "Ruta de las Golondrinas". Una travessa circular de 4 dies pel Pirineu Occidental navarrès i francès. Es comença a la Vall del Roncal, es va cap a Belagua, a Linza, a Lescún, es passa per La Pierre Saint Martin i de nou s’arriba a Belagua.

Aquest nom li ve donat perquè, a principis del segle XX, centenars de dones d'aquestes valls creuaven, a la tardor, el Pirineu a la recerca de treball en la naixent indústria de l'espardenya a Mauleón (França). Eren anys difícils i calia buscar suport per a les famílies. Així va néixer aquest moviment migratori de tardor a primavera, que va adquirir l'afectuós sobrenom de les orenetes.

4 cims

-Txamantxoia 1945 m. Ascendent per amples prades d'herba, allargada lloma fins a la cimera i feixuga aresta de baixada.

-Hiru Erregeen Mahaia/Mesa de los Tres Reyes 2448 m. És l'etapa reina de la ruta, la muntanya més alta de Navarra. Zona d'origen càrstic és de roca calcària i te una grimpada final. És el punt d'unió entre Osca, Navarra i França. En aquest cim podien seure a conversar els reis d'Aragó, Navarra i el Vescomtat de Bearn (França) estant, cadascun d'ells, en sòl del seu domini. Destaca en el seu cim una imatge, en bronze, de Sant Francesc Xavier i una maqueta, en acer inoxidable, del seu castell. El descens es costerut.

-Pic d'Anie 2507 m. Es puja per una llarga, però suau, vall fins a un camí entre pedreres que ens apropa al cim. Tot un espectacle ens envolta. Hi ha muntanyes tan emblemàtiques com el Midi d'Ossau, el Balaitús, l’Anayet, el Vignemale..... La baixada per zona càrstica és una mica exigent, amb petites grimpades, salts entre esquerdes i terreny un pèl caòtic on cal saber orientar-se.

-Arlas 2044 m. Té una forta inclinació i és rocós, però sense dificultat.

3 refugis

-Linza, L’Aberout i Jeandel. Bon acolliment, bons àpats. És un  confortable recuperador de forces.

4 dies

Més de 5000 m de desnivell, senders, prats d'herbat, corriols, boscos, mantells de verda molsa, paisatges fantàstics que ens deixen, moltes vegades, bocabadats i un munt de ramats de xais. Climatològicament parlant, ens ha acompanyat una forta tempesta, un sol radiant i una boira que ens ha fet una mica la guitza.
Potser, per la seva alçada, no hem tingut el cel a l'abast de les nostres mans, però, per la contra, un mar de núvols als nostres peus ha fet d'aquesta ruta un paisatge idíl·lic.

Ah!, i hem tornat amb unes "espardenyes"

Angelina Fernàndez

 

EMMOTXILLATS PELS ANDES

Sempre ens ha agradat viatjar. De fet, ara fa 3 anys, just acabada la universitat, ens vam escapar 10 mesos cap a Nova Zelanda i el sud-est asiàtic. I això enganxa. Al tornar, o fins i tot abans, ja pensàvem en nous destins i noves aventures.

Però quan tornes de veritat, has de tocar de peus a terra, així que no vam tenir més remei que buscar feina i tornar a la realitat, encara que al final de cada mes només pensàvem en destinar el nostres sous a recórrer món.   

Teníem una bona feina, un bon horari i un bon salari, però les ganes de volar van poder amb això. Deixar-ho tot i “tirar-nos de cap a la piscina”.
Va costar definir una mica la ruta, però finalment vam emprendre el vol cap a Amèrica del Sud. Ben emmotxillats (amb una motxilla plena de coses, però amb “molt espai” per carregar-la d’experiències) vam iniciar un llarg viatge, sense tenir data de tornada i oberts a tota oportunitat.

Del que n’estàvem segurs era que volíem conèixer els Andes, aquells Andes que ens hipnotitzaven davant de la tele i ens feien somiar tant.

Entre Xile i Argentina

De novembre a gener, des de la Patagònia fins al  desert d’Atacama. Es diu ràpid però ens va portar uns quants mesos investigar i descobrir alguns dels milers de racons que amaga aquest recorregut.

Durant aquest temps vam poder gaudir d’alguns trekkings. En destaquem els inoblidables dotze dies pel parc Nacional de les Torres del Paine; les magnífiques vistes del Chalten al voltant del clàssic Fitz Roy; la majestuositat del Cerro Castillo; el Cajón del Maipo prop de la capital; l’aventura al volcà Lanin, a on vam poder fer cim gràcies a uns grampons fabricats artesanalment, i el cap d’any a Cochamó.

               
Entre muntanya i muntanya també vam poder visitar alguns dels atractius turístics del país, com ara la pròpia carretera austral (1.000 km entre llacs més blaus que el cel i muntanyes col·lapsades de naturalesa); la bonica ciutat de Valparaiso (bohèmia, pintoresca i cultural, la de Pablo Neruda); l’immens desert d’Atacama amb dunes infinites envoltades de pics i volcans de més de 5.000 m, i molts d’altres.

Tot voltant per aquest llarg país, també vam decidir col·laborar amb alguns voluntariats per tal d’aprendre sobre la cultura i el dia a dia de la gent local. Per exemple, vam poder treballar a canvi d’allotjament en un hostal gaudint de les vistes del mític volcà Villarrica i vam ajudar en un refugi al Valle del Maule on els més valents pescaven truites de quilo amb les mans. També vam donar un cop de mà a un jove emprenedor que va iniciar un projecte de reciclatge al seu poblet, així com també vam viure amb la Míriam, una senyora soltera que tenia un jardí gegant i necessitava ajuda en el seu hort. I molts més.

Bolívia

Viatjar tot un mes per Bolívia ens va permetre gaudir del Salar d’Uyuni i de les immenses muntanyes situades al voltant de la capital: La Paz.
El salar d’Uyuni és un paisatge únic, una superfície de mils de quilòmetres quadrats on l’únic que veus és sal, cel i núvols. En el nostre cas hi vam anar en època de pluja, de manera que ens vam poder veure reflectits en les immenses esplanades cobertes de dos dits d’aigua.

A la Paz ens vam haver d’aclimatar pujant i baixant els seus estrets carrers i fent algunes caminades com el “Yungas Cruz” (començant a la selva i acabant a l’alta muntanya) així com la llarga Transcordillera: 8 dies i més de 100 Km per les faldilles dels diferents pics de la zona.

Un cop ben aclimatats vam decidir anar a explorar totes aquestes muntanyes que havíem vist des de lluny, tot començant pel pic Àustria (5.320 m), el Huayna Potosi (6.088 m), el Pequeño Alpamayo (5.410 m), la Cabeza del Condor (5.648 m) i finalitzant per l’Ilimani Sud (6.462 m) i el Sajama (6.500 m).

Perú

Dos mesos per Perú, un país de contrastos: costa, desert, muntanya, selva, colors, gastronomia, cultura i, sobretot, un dels punts on els Andes mostren el seu gran potencial.
Nosaltres vam començar visitant les platges de Paracas, seguit d’un oasi envoltat per un desert anomenat Huacachina. També vam visitar les ciutats colonials d’edificis blancs com Arequipa, el famós llac Titicaca i els seus poblets en illetes fetes amb la planta de la totora, el majestuós i increïble Machu Pichu, els voltants de Cusco i la indescriptible Cordillera Blanca.
On vam estar-hi més temps va ser a la Cordillera Blanca. Aquí vam poder col·laborar fent de guardaparcs al “Parque Nacional de Huascarán” durant uns dies i també ajudant a l’ Organització de Refugios Andinos de Mato grosso al Refugi d’Ishinca durant un mes. En aquests darrer tots els beneficis econòmics es destinen a la parròquia de la regió d’Ancash i amb ells es construeixen escoles i hospitals per als més desfavorits.
 
Ecuador

Després de Perú vam estar un mes a l’Ecuador amb la mateixa dinàmica d’intentar seguir els Andes.

Tot recorrent aquest petit país ens vam enamorar de moltíssim racons i vam poder gaudir d’experiències increïbles que mai oblidarem. Com ara l’ascensió al Chimborazo (6.268m); la bonica llacuna Quilotoa, la qual està dins d’un volcà; les ciutats colonials i culturals de Quito, Cuenca i Baños; l’expedició al mig de la selva tot navegant amb una barca pel riu Cuyabeno i el característic i conegut mercat d’Otavalo, una festa de colors i artesania.

Colòmbia

Abans de començar aquest gran viatge, alguns amics ens preguntàvem per què no el faríem en bicicleta. Doncs vam estar rumiant-ho i donant-hi voltes un temps. Finalment vam decidir que ho deixaríem per una altra ocasió. No obstant això, després de nou mesos a Amèrica del Sud, coneixent a alguns cicloviatgers, ens van venir ganes de seguir sobre dues rodes i vam pensar...i per què no? Així que vam decidir comprar unes bicicletes, carregar-hi tot l’equipatge i endinsar-nos cap a zones i pobles menys turístics i més interessants de Colòmbia.

Després de superar els primers mals de cul, arreglar i rearreglar totes les averies que patien les bicicletes i suportar les calors més caloroses, ens vam adonar que havíem recorregut més de 4.000 quilòmetres en menys de dos mesos per tot aquest bonic país. Des de les verdes i plujoses terres del sud, l’alegria de Cali, Medellín i la zona cafetera, fins a la costa del Carib; per tornar a baixar cap a Bogotà tot creuant les grans muntanyes del Parque Nacional de Cocuy, últim punt on ens acomiadàvem de la nostra amiga serralada andina.

Finalment, amb moltíssimes ganes, volaríem de tornada a casa, perquè quan ets lluny també somies en coses d’aquí, com ara en menjar un bon pa amb tomàquet.

Un breu, molt breu resum de les nostres aventures.          

Martí Lázaro
Queralt Riba

Podeu contactar amb nosaltres a: queraltriba@gmail.com, martilazaro22@gmail.com
i podeu consultar en nostre instagram del viatge per visualitzar una mica més tot això que acabeu de llegir.

 

NOU ROCÒDROM A RIPOLL

Els amants de l’escalada estan d’enhorabona, finalment Ripoll te un rocòdrom per poder practicar l’escalada aquells dies que la meteorologia impedeix fer-ho a l’aire lliure. Era una infraestructura llargament reivindicada des del club i per un gran grup d’escaladors, que havien vist que les instal·lacions d’escalada que hi havia a l’escenari del pavelló esportiu de Ripoll s’havien fet petites.

En els darrers anys l’afició a l’escalda a Ripoll ha anat en augment i crec que un dels factors determinants ha estat l’escola organitzada per l’empresa Oxineu. Amb més de cinc anys de trajectòria l’escola d’escalada ha vist com el nombre d’alumnes que hi participaven creixia any rere any, fet que complicava el desenvolupament de l’activitat amb normalitat. De fet, en els últims anys, el alumnes més avançats s’havien de desplaçar a poblacions veïnes per trobar instal·lacions més ben equipades per poder millorar la seva tècnica.

El nou rocòdrom multiplica la seva superfície per quatre, passant de 27 als 113  metres quadrats. També augmenta la seva alçada, arribant als 4,7 metres. Però el que realment el caracteritza és el sostre d’aproximadament quatre metres que posarà a prova als més experimentats.

Amb una inversió d’uns 23.000€, aportats per diferents administracions, Ripoll ja disposa d’un rocòdrom. Aquesta infraestructura permetrà augmentar el nombre de participants en aquest esport i, sobre tot, que els més joves puguin rebre la formació necessària perquè quan surtin a practicar aquest esport a la natura ho puguin fer amb la màxima seguretat.


 Salvador Vaquer

 

TRETZE DIES PER ANGLATERRA

Per a nosaltres, una de les millors maneres de conèixer un país és a peu. I aquesta vegada tocava Anglaterra. La cerca de diferents itineraris ens va portar a conèixer un nou camí, creat per un home, Alfred Wainwright, que va tenir la gran idea d’unir tres parcs nacionals d’Anglaterra i aconseguir, a més, poder travessar el país de costa a costa. És per aquesta raó que la ruta s’anomena Coast to Coast.

Després de la recerca de tota la informació disponible sobre aquest trajecte, que en aquest cas no és gaire, i la compra del mapa oficial, ja estàvem preparats per començar les nostres vacances. Ens esperaven uns tres-cents nou quilòmetres en tretze dies.

St. Bees és el poble coster que acull els caminadors que volen iniciar aquesta ruta. Un poble petit, però molt acollidor i agradable. Nosaltres, després de passar la primera nit en un Bed & Breakfast, ja frisàvem per iniciar el nostre trajecte. El camí comença vorejant la costa, admirant les seves aigües i les seves aus, això sí, deixant-nos clar quin és el temps típic anglès: sol, núvols, vent i pluja, i  que ens acompanyarà al llarg de tota la resta de dies.

Des del primer dia s’entra en el primer parc nacional, el Lake District. Com bé diu el seu nom, els llacs, la boira, l’aigua, la verdor i la pluja són el plat de cada dia. Tota una meravella, especialment pel munt d’ovelles que comparteixen aquest territori amb nosaltres. A més, aquest parc ofereix la possibilitat de seguir diferents rutes; una on el camí passa per les valls i permet recórrer els quilòmetres amb molta tranquil·litat, gaudint al màxim de l’esplendor de les seves muntanyes. L’altre recorregut et dóna la possibilitat de pujar a les alçades i així gaudir d’un altre meravellós paisatge. Tanmateix aquest només és possible quan el temps ho permet. Potser aquest és el parc més concorregut, ja que la gran oferta de camins permet realitzar sortides a tots els nivells, aspecte que els propis anglesos i caminadors agraeixen.

Un cop s’abandona el primer parc, el paisatge i el traçat canvien radicalment, tret de les ovelles. Entrem de cop al Yorkshire Dales National Park. Deixem els llacs per seguir al costat del riu Swale. Deixem les muntanyes per entrar a la planúria i a l’erm. Deixem els avets i els pins per trobar-nos enmig de falgueres, de brugueroles i de líquens. A més, la ruta es torna molt més difícil. No existeix un camí clar: les brugueroles amaguen sota seu la turba humida i els nostres passos es tornen indecisos i lents. Richmondés la ciutat que posa punt i final al parc. De fet, és l’única ciutat gran i turística que podem visitar. La resta de pobles, molt petitons, no tenen res a veure. Tanmateix la gran majoria, tot i la seva talla, tenen pubs. Després de visitar-ne algun i de contrastar la pròpia percepció amb l’anglesa, s’entén que aquests pubs no només ofereixin cervesa, sinó també el caliu necessari per afrontar molt millor els dies més freds i humits.

Després de Richmond les tirades representen un esforç físic i mental important. Per un cantó trobar allotjament és tot un repte i per l’altre cantó, les distàncies s’allarguen considerablement. Això ens obliga a reservar dues etapes, per por de trobar-nos sense opcions i d’aquesta manera només concentrar-nos a seguir el camí. Ens trobem de ple en el darrer parc nacional, el North York Moors, l’erm per excel·lència. Finalment arribem a Robin Hood’s Bay, el poble del final de la travessa i que ens portarà a tocar les aigües del nord i completar així el ritual d’anar de la costa oest a la costa est d’Anglaterra. Un munt de sentiments contradictoris apareixen en aquest moment, d’una banda l’alegria i l’orgull d’haver aconseguit fer tota la travessa i de l’altra apareix la tristesa que genera arribar a la seva fi. Tanmateix ens quedarà en els nostres records totes les experiències viscudes durant els tretze dies de ruta.

El Coast to Coast ens ha permès recórrer la seva gran distància a peu, deixar-nos endur pel seu paisatge i perdre’ns per l’erm, però també ens ha donat l’oportunitat de conèixer a molta gent que, com nosaltres, resseguien aquest camí. Uns realitzaven el camí amb la motxilla a l’esquena i d’altres feien servir un servei de sherpes. Sigui com sigui, hem pogut compartir amb ells un munt de moments i també hem descobert l’orgull que desperta la seva pròpia terra.

Lourdes Solano
Edmond Tuneu

Segueix el nostre blog per veure les sortides que fem:
https://lesnostresortidetes.blogspot.com/

 

VELLES CRÒNIQUES DEL RIPOLLÈS
El forat de Sant Ou dels paratges de Montgrony

Per a la gent de les contrades de Gombrèn i Castellar de n’Hug, molt especialment, i també entre la  gent del Ripollès, l’avenc de Sant Ou era motiu de creences misterioses, d’éssers malignes que l’habitaven, també del mític comte Arnau i el forat que utilitzava com a lloc de pas per a les seves sortides nocturnes. Donat que la majoria de la gent no sabia llegir,  el fet de l’existència d’antigues narracions que els havien explicat, cada vegada més exagerades, eren motiu de conversa i de preocupació en les llargues vetllades hivernals als escons, a vora del foc.

Tot aquest llegendari, però, se’n va anar en orris quan un jove capellà, conegut com “el clergue dels avencs” va tenir la gosadia de ficar-s´hi.  Mossèn Norbert Fon i Sagué, va ser el primer espeleòleg a baixar-hi, i els seus biògrafs ens diuen que als divuit anys es dedicava a la catalogació de  creus de terme de diferents contrades del país i més tard a catalogar avencs i coves. Fou ordenat sacerdot el 1900 i és llavors quan comença l’exploració de les profunditats del nostre sòl, quan precisament el deler dels excursionistes era assolir-ne els cims.

També diuen les cròniques que l’exploració del forat de Sant Ou havia estat iniciativa del  bisbe Morgades, el qual havia visitat la boca de l’avenc i va prometre fer-se càrrec de les despeses, però el seu traspàs impossibilità el propòsit. Norbert va visitar el forat i el va sondejar, i ja estava dispost a portar tot el  material espeleològic de Barcelona, però la notícia va pertorbar  la gent de l’encontrada i es veié obligat a ajornar el projecte. La pertorbació havia vingut del fet que un enginyer francès  volia fer un intent semblant i es reviscolaren llegendes, supersticions i calamitats motivades per l’intent. Deien recordar la pedregada que ho havia trinxat  tot, i això havia coincidit amb l’intent. Pastors encara vius deien que els eren preses les barretines i les capes per mans invisibles i tot era degut a les bruixes i els mals esperits que habitaven dintre el forat.

No obstat tots aquests arguments, mossèn Norbert Font volia fer l’exploració. Per la contrada, era unànime l’opinió que no es trenqués el son dels éssers malignes reclosos en el forat, i menys llavors que ja tenien el blat a punt de segar. Va ser el rector de Montgrony qui determinà que no es fes l’exploració fins que el blat no fos segat i recollit, i apaivagar així la pagesia. Es deixà passar el temps de la sega quan ja s’havia tramès a Campdevànol tot el material espeleològic, i el 5 d’agost de 1901, mossèn Font i els capellans de Campdevànol i altres persones, entre els quals hi havia Tomàs Raguer, pujaren amb matxos fins a Montgrony, on ja  els havien precedit altres colles de curiosos.

El dia 6 d’agost encara arribaren més colles. Diu la crònica que varen ser unes 300 persones les que s’arribaren a concentrar a l’entorn del forat. Per les soques que havien posat a banda i banda  del forat el rodell d’escala fou desenrotllat 45 metre dins de l’avenc. El silenci i l’atenció pujava de grau en veure el mossèn que es treia la sotana, es posava la roba adequada  i es lligava la corda de seguretat per davallar a l’avenc. En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, s’han acabat les bruixes al forat de Sant Ou! Avall, a poc a poc. Els que el subjectaven començaren a afluixar la corda i el clergue va començar el descens al primer tram del pou fins que es va adonar que hi havia un segon pou al costat, i que també va baixar després d’haver sol·licitat més tram d’escala. Amb ell també hi varen baixar cinc persones més. L’exploració va durar 6 hores i es va constatar que el forat mesurava de 95 a 100 metres.

Bruixes i esperits malignes s’havien fet escàpols. El forat de Sant Ou havia estat escorcollat, cinc persones hi havien baixat i n’havien sortit vives, sense topar-se amb cap fantasma o bruixot. Però entre els espectadors rurals ja començava a sorgir de nou la veu de la llegenda que es resistia a morir i insinuava maliciosament que aquells homes no havien pas arribat al fons de tot. Sí s’haguessin arriscat més, ves a saber el que hauria passat. Aquest era el convenciment unànime mentre que espeleòlegs i acompanyants celebraven l’esdeveniment.

Fins aquí, un resum de la crònica que val a dir que hem reduït, obviant els parlaments de la vigília, de després del descens a l’escalf del santuari de Montgrony. Notícies d’un segon descens al forat de Sant Ou són del mes d’abril de l’any 1955. El van dur a terme membres del GES, entitat que aplegava els espeleòlegs de diferents centres excursionistes. Aquest mateix any, el 24 de juliol, membres del Club Excursionista Pirenaic de Barcelona, del qual el nostre Club Excursionista Ripoll llavors era una delegació, varen dur a terme el tercer descens a Sant Ou.

Tenim acurada informació d’aquest tercer descens per la crònica que ens va deixar l’enyorat Gonçal Cutrina, publicada en el setmanari El Ripollès, núm 49, del 29 d’octubre de 1955. Evidentment que la tècnica emprada pel descens res tenia a veure amb la dels temps de mossèn Norbert. El primer pou el varen baixar en ràpel i el segon amb escales de corda. Hi varen baixar 11 persones -entre el grup, la primera dona que hi baixava-, el capellà custodi del santuari i quatre ripollesos. La gràfica que acompanya el treball és la mateixa que es va publicar en el setmanari esmentat.
                                                                          

 Alexandre Roca

 


Qui som |                  ©2012 Club Excursionista Ripoll