CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERITA LES FEDERACIONS DE MUNTANYA, ESQUÍ, ORIENTACIÓ I FOTOGRAFIA
Local Social: Centre Eudald Graells - Tel./Fax 972 70 05 40 - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@clubexcursionistaripoll.com
Núm. 107 Desembre 2016

 

SALUTACIÓ

Tant la resta de la Junta com jo mateix desitgem que passeu un bon Nadal i us felicitem el nou any.
Ja ens trobem a l’hivern, època idònia per gaudir del paisatge que ens ofereix la natura i participar en les activitats que tenim organitzades per a vosaltres.
Com venim fent els darrers anys hem elaborat el calendari d’activitats per al 2017. Cal destacar que durant l’últim cap de setmana d’abril organitzem la 67a Marxa de Regularitat per Muntanya.   Ànims i aprofiteu tot el que l’entitat pot oferir-vos.

El proper 3 de març tenim l’Assemblea General de Socis, no cal dir que ens ompliria de goig comptar amb la vostra assistència.

Només em resta desitjar-vos un bon hivern i que els que practiqueu activitats hivernals en pugueu gaudir molt.


Bartomeu Hernández
President

 

Agraïm la donació, als hereus dels germans Villanueva, del seu fons bibliogràfic. Forma part de la biblioteca del club i properament es podrà consultar els dies d’obertura (dimarts i divendres).

 

CLÀUSULA INFORMATIVA ALS SOCIS

“De conformitat amb el que estableix la Llei Orgànica 15/1999 de Protecció de Dades de Caràcter Personal, li informem que les seves dades personals seran incorporats a un fitxer sota la responsabilitat del CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL, amb la finalitat de realitzar la gestió de la informació i comptable i així poder atendre els compromisos derivats de la relació que mantenim amb vostè.
 
Pot exercir els seus drets d'accés, cancel·lació, rectificació i oposició mitjançant un escrit a l'adreça: PASSEIG DE SANT JOAN, 1  -17500-  RIPOLL (GIRONA).
 Si en el període de 30 dies no ens comunica el contrari, entendrem que les seves dades no han estat modificats, que es compromet a notificar-nos qualsevol variació i que tenim el seu consentiment per tractar-los a fi de poder tramitar informació com a soci.

 

DINAR DE SOCIS

El diumenge 16 d’octubre celebràrem la XXXI Trobada d’Excursionistes. Al matí férem una caminada per visitar el jaciment de fòssils d’Ogassa. Fou molt interessant. Vàrem acabar al voltant de la taula compartint una bona estona tots plegats.

Núria Lázaro

 

REUNIÓ ANUAL DE SOCIS

 Divendres, 3 de març de 2016 REUNIÓ ANUAL DE SOCIS
Al centre Eudald Graells,
 2/4 de 10 del vespre, en 1a convocatòria i, si s’escau, a les 10 en 2a.

Temes a tractar:
1. Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior
2. Estat de comptes
3. Activitats previstes per a l’any 2017
4 .Proposta per avançar en dos anys, les Eleccions de Junta Directiva
5.Torn obert de paraules

ACAMPADA I MISSA AL CIM DE SANT AMAND

Com cada any, el primer cap de setmana de juliol, hem celebrat la missa al cim de Sant Amand, precedida per l’acampada al Pla de Pena.

Dissabte a la tarda, als grans, ens va tocar muntar el campament. El formaren una desena de tendes de diversos tipus, mentrestant  els petits s’esbargien intentant mantenir l’equilibri sobre la cinta (bé, això també ho feien els grans més equilibristes), tirant bastons al gos, recollint branquillons i pinyes, buscant diferents animalons,…

Un cop muntat el campament va tocar anar pel foc, per preparar unes bones brases pel sopar i per escalfar-nos una mica en havent sopat, mentre s’explicaven alguns acudits, anècdotes,… i es feia algun que altre traguinyol. Els petits però, duraren poc quiets a la vora del foc, ja que fer d’exploradors pel voltant del campament, amb ajuda dels frontals els era també emocionant.

Diumenge ens vam despertar d’hora ja que de seguida es feia clar. Preparar foc per fer algunes torrades i ben aviat van arribar els més matiners dels que pugen a missa. Un cop esmorzats i, juntament amb els nous membres, ens vam dirigir al cim de Sant Amand on es celebrem la missa.


Lluís Morera

 

TRAVESSA DEL RIPOLLÈS

Aquest juny hem fet la 25a edició de la travessa. Aquesta activitat va començar el 1983. Responia a l’interès per animar a la gent a caminar i, al mateix temps, descobrir racons de la comarca que, per distants, eren atractius però poc transitats.

33 anys separen el 2016 del 1983. Això ens explica les vicissituds d’aquesta activitat. En un principi començà sent anual (de la I fins la IV) i es realitzava al setembre. Després passà a ser bianual o trianual. Des del 2000 tornà a fer-se anualment i el 2014 no es va realitzar.

De la mateixa manera es canvià de mes. De setembre es passà a fer al juny. La climatologia més estable afavorí el canvi.

D’organitzadors, els responsables d’establir el recorregut, el metratge i assegurar-se la transitivitat, n’han estat diversos. En Bartomeu Hernández fou el responsable de les 8 primeres edicions. Les altres foren organitzades per diversitat de socis que, amb el seu treball, aconseguiren preparar cada una de les edicions. Gràcies a tots ells per la seva tasca.

Què més ha canviat durant aquests 33 anys? El seu quilometratge. En un principi eren de 42,465 km. Això suposava una durada massa llarga (podien acabar a les 6 de la tarda). S’anà reduint fins arribar als 20/22 km actuals.

Va néixer a l’època en que també naixia el recorregut Matagalls-Montserrat. D’aquí s’establí la seva llargada (la meitat de la Matagalls-Vic). La mitjana de participants és de 100 inscripcions.

Inicialment eren molt selectives, la seva durada era excessiva per un caminador de “cap de setmana”. Actualment la travessa és més popular i té un quilometratge apte per a tothom.

La inscripció permet preparar l’esmorzar i l’avituallament que s’ofereix, en punts molt concrets,  durant el recorregut.


Susana Morera i Núria Lázaro

 

MUNTANYA AMB MALETES

Quan ens varen proposar escriure aquesta petita ressenya sobre el viatge que vam fer a l'estiu als Alps vam tenir els nostres dubtes. Havíem d'explicar la nostra experiència, però què podíem aportar nosaltres sobre els Alps en una publicació del Club Excursionista de Ripoll? Unes ratlles que a uns lectors majoritàriament sou grans aficionats a la muntanya, coneixedors dels seus secrets i practicants de tota mena d'esports que hi estan relacionats: muntanyencs, alpinistes, esquiadors, corredors......

Ben mirat, però, la muntanya està per gaudir-ne, i si alguna reflexió volem transmetre és que, tothom a la seva manera, dins les seves possibilitats físiques o econòmiques, la pot tenir a l'abast. Per això ens hem animat a fer-vos arribar la nostra petita experiència com a turistes de muntanya, que és com crec ens hem de definir ara mateix.

Si mireu el "Maps" veureu que de Ripoll a Chamonix hi ha 787 km i prop de 8 hores de viatge. Els qui us agradi més el cotxe, ho podeu fer d'una tirada, si no com nosaltres, a poc a poc, i en dues etapes, amb parada per dormir a Avinyó, més o menys a meitat de camí. Així, vam poder arribar al peu del Mont Blanc relativament aviat per començar a situar-nos.

Cal dir que, per dormir, a França i a Itàlia es poden trobar hotels, pensions o cases rurals a un preu prou assequible. Suïssa és una mica més car, però buscant una mica també podeu trobar llocs a l'abast de la majoria de les butxaques. Evidentment, si la butxaca us ho permet, no hi ha problema, aprofiteu i disfruteu!!! Per cert, parlem de la temporada d'estiu. De fet vam sortir el dia 8 d'agost, i el 9 dormíem davant el massís del Mont Blanc, a un lloc anomenat Plateau d'Assy, on vam passar tres nits.

Sobre el menjar, no ens volem estendre massa. Per la nostra experiència cada un fa el que pot i, en això, el pressupost també mana. El lloc més car també és Suïssa. A Chamonix es pot trobar de tot i, com us  podeu imaginar, a Itàlia sempre es pot menjar pasta o pizza.

A Chamonix és imprescindible, com a bon turista, pujar a les Agulles de Midi. El Telefèric, que en dos trams supera un desnivell de 2.600 m, us portarà just davant del Mont Blanc. El punt més alt d'aquesta instal·lació és a 3.842 m. I aquí, els qui sempre sentim alguna cosa especial davant la immensitat dels cims, podrem sentir la barreja d'emocions que ens produeix la seva sola presència. I el fred: no ens podem oblidar la roba d'abric, a l'alçada que estem, encara que sigui estiu podem estar uns quants graus sota zero.

Tornant a temes pràctics, per 75 € es pot adquirir un bonus de dos dies  que us permetrà accedir a la majoria de remuntadors i mitjans de transport de la vall. Així, vam anar amb el tren de Montenvers fins a la Mer de Glace. Quina desagradable sorpresa!!! Veure els efectes del canvi climàtic és demolidor. Estan senyalitzades les alçades de la glacera des de l'any 1985, i la distància amb el nivell actual és brutal, fins al punt que gairebé ha desaparegut. És terrible si el passat molt recent ens diu el que passarà si l'espècie humana no aconsegueix aturar l'impacte dels nostres actes.

De Chamonix a la Vall d'Aosta. El túnel del Mont Blanc, vell però que encara destaca per la seva llargària de 11'6 km, i 44 € de peatge. Després les carreteres italianes, túnels, falsos túnels, magnífiques carreteres de muntanya no exemptes de peatges. I finalment arribada a Pont Saint-Martin després de poc més de 100 km, on ens instal·lem per estar dues nits en una agradable casa rural. Des d'allà ens desplacem a Breuil-Cervinia. Caminar, o passejar, al peu del Cerví (Matterhorn) és deliciós, és una muntanya especial, que atreu la mirada, per les seves formes, la seva situació lleugerament aïllada de la resta dels massís, per la barreja de roca, prats vers al peu, i neu als cims.

A mig camí de tornada, encara vam tenir ocasió d'anar a Chamois, un poble on només s'arriba a peu o en telefèric, i on hi ha diversos telecadires que t'ajuden a visitar els llocs de més interès.

El dia 14 d'agost, sortim per anar a Suïssa, on volem passar tres dies. La intenció és anar a Lauterbrunnen, prop d'Interlaken. Són 281 km passant pel Gran Sant Bernat, i després autopista. Atenció! Cal adquirir la Vinyeta per 40 francs, que és la taxa o peatge, i es troba en molts punts, per exemple a gasolineres. La moneda, el franc suís, sol estar per sota de l'euro i s'accepta a tot arreu. Però atenció: si un producte val un franc i pagueu un euro, no et tornen canvi, per tant perds la diferència de valor. Actualment el franc està a 0'92 €.

Arribant a Lauterbrunnen, aparquem el cotxe a l'estació i agafem el cremallera a Wengen, que és on tenim reservada l'habitació, i on no es pot pujar en cotxe. El poble és de postal. Cada imatge és una foto, les cases, el verd, les vessants de la vall, i la vista dels tres grans cims: Jungfrau, Eiger i Mönch. El primer dia el dediquem a fer turisme pels voltants. I el 15 d'agost anem a Jungfraujoch a 3.454 m sobre el nivell del mar. Ja vam comprar els bitllets des de casa, i tot i triar una tarifa que t'obliga a pujar amb el primer o segon cremallera, i sobretot tornar abans de la una del migdia, el preu és de 142 € per persona. Però val la pena,  és impressionant, des del viatge amb cremallera, especialment des que a Kleine Scheidegg canvies de tren i agafes el famós cremallera vermell, que fa dues parades per gaudir de les vistes a la glacera. En arribar, un espectacle de la natura: roca, neu, gel. I unes instal·lacions que permeten gaudir-ne plenament. A més, sortir a caminar per la neu, tirolines, i una petita pista per baixar amb esquís, trineu... per a tots els públics. Aquesta instal·lació, igual que la de les Agulles de Midi, té de tot: serveis, botiga, exposicions, restaurants... I una instal·lació soterrània de gel, que no ens podem perdre.

Encara ens queda un dia per caminar per la vall de Wengen i a la tarda agafar un telefèric per  anar a dalt el vessant on podem veure el paisatge per la banda de Grindelwald, un dia dedicat a fer excursions i a gaudir dels llocs més tranquils.

I ja és moment de pensar en la tornada. Però ens resistim a deixar-ho de cop, i decidim tornar passant per Berna, Lausana i Ginebra. En entrar a França fer un parell de nits al llac d'Annecy. 267 km per anar a descansar i relaxar-nos al peu dels Alps, en plena regió de l'Alta Savoia. Un lloc molt tranquil, tot i ser una destinació de turisme important. Turisme "de platja", un lloc on banyar-se ja que l'aigua té una temperatura força agradable. L'estada la fem al municipi de Menthon-Saint Bernard, on visitem el castell on va néixer Sant Bernat conegut com de Menton o d'Aosta, patró dels excursionistes.

I ara sí, el 19 d'agost tornem a Catalunya. 11 dies de viatge, de viure i veure llocs emblemàtics del nostre imaginari de muntanya.

Ramon Canadell - Anna Garcia

 

LE CHEMIN DE LA LIBERTÉ

El passat mes de Juliol vam participar en la 23a edició de Le Chemin de la Liberté. Des de l'any 1994 l’organitza l'associació del mateix nom amb seu a Seix  (França) per recordar aquells que, durant la Segona Guerra Mundial, van passar la frontera fugint de la França ocupada pels alemanys. Al llarg de tot el Pirineu més de 33.000 persones van intentar assolir la llibertat: joves francesos que no volien marxar a treballar a l'Alemanya nazi (en condicions gairebé d'esclavisme), pilots britànics, canadencs i nord-americans abatuts en territori ocupat i que pretenien retornar a la lluita de nou i, més tard, famílies jueves que fugien de l’horror i un destí fatal. No tothom ho va aconseguir. No en va, quan arribaven a la frontera espanyola, si la Guàrdia Civil els interceptava, eren empresonats i, a vegades, deportats de nou cap a França, ja que el règim feixista de Franco era col·laborador de Hitler. Tot i així, en els darrers anys de la guerra, quan ja s'albirava una victòria aliada, Franco va saber jugar bé les seves cartes i en el cas dels pilots britànics, canadencs i nord-americans va fer els ulls grossos i, a través de contactes clandestins a les respectives ambaixades, se’ls facilitava el retorn al país d'origen.

El camí, que enllaça la localitat de Sant Girons (Couserans-Ariege) amb Esterri d'Aneu (Pallars Sobirà), també pretén reivindicar la tasca feta pels passadors i tots aquells que van col·laborar en les xarxes d'evasió. Van arriscar la seva pròpia vida, tan pel que fa a les detencions que molts van patir i de les què alguns no en van sortir vius, com també pels perills que suposava el pas a través de les muntanyes. Aquestes xarxes estaven connectades a ambdues bandes del Pirineu: pastors, pagesos, gent senzilla de muntanya, molts d’ells vivien del contraban, republicans espanyols exiliats... Un cop acabada la guerra, si bé no a tots sí que gran part dels que van sobreviure, se’ls va reconèixer per part dels vencedors -especialment els nord-americans-  la seva contribució a la victòria aliada. Els catalans, que també van arriscar la seva pell, van haver d’amagar-ho per por a les represàlies del govern feixista d'Espanya.´

Reviure aquest camí de memòria ha estat una experiència inoblidable. Fer-ho amb altres persones vingudes d'arreu:  francesos, canadencs, britànics, belgues i polonesos;  de catalans n’érem tres: l'Enric i jo, i un altre company. La llengua no va ser un problema, d'una manera o altra tots vam fer pinya. La travessa no va ser gens fàcil: moltes hores de marxa, desnivells positius que sobrepassen els mil metres diaris, i el pes de la motxilla que no era poc, però hi havia alguna força interior que ens feia tirar endavant, potser el record d'aquells que ho havien fet en condicions pitjors que nosaltres, ells duien a sobre el cansament, però també la por que és un pes molt més feixuc.

La travessa es fa en quatre etapes:

Primera etapa: 8h00 23 km. +1200

Sortim del pont de Le Chemin de la Liberté (Saint Girons) fins a arribar a Aunac (petita localitat del Couserans, comuna de Seix)  on els fugitius s’amagaven en granges de l’entorn, tot esperant que es donessin les condicions favorables per escometre l’evasió. Avui, una estela en un encreuament de camins recorda els passadors. L’etapa refà els camins i corriols que van ser utilitzats, i que buscava aquells menys visibles i més allunyats de les vies principal que’ls permetia defugir els possibles controls establerts tan per la Gendarmerie francesa com per la Gestapo. El camí puja lentament pel damunt dels poblets de Eycheil i Lacourt, fins a Alos i arriba al port de l’Artigue (900 m) a Sentenac d’Oust. En aquest indret d’un paisatge encisador, en una barraca de pastor s’hi troba una placa que recorda el guia Louis Barrau, de 19 anys, assassinat allà mateix per la Gestapo. Una senzilla i emotiva cerimònia ens remou per dins, i ens adonem sense més, que les emocions tan sols han fet que començar. Tot seguit es comparteix un bufet fred preparat pels voluntaris de l’Associació. El dia s’acaba amb una recepció a la Marie de Seix. Havent sopat, dormim al gimnàs d’aquesta població.

Segona etapa: 6h 30, 16 km. +1120

Aquesta etapa té dues parts i en cap moment deixes de guanyar altitud. La primera arriba fins al Coll de la Core (1395m) on es troba una estela en memòria dels passadors -ara hi arriba una carretera però en aquella època no era així-. El paisatge des d’allà sembla inabastable, i si el dia és clar, s’hi pot albirar alguns dels cims més emblemàtics de l’Ariege. A l’hora de dinar compartim també, com el dia anterior, un bufet fred que és molt benvingut després de les hores de marxa.  Aquest és el darrer punt on es pot tenir contacte amb carreteres, a partir d’aquest moment la ruta s’endinsa a l’alta muntanya fins que s’acaba a Alós d’Isil. Aquesta segona part, segueix una variant del GR10 fins a arribar a la Cabana de la Subéra (1499m) un lloc encisador i que era punt de repòs també pels fugitius. La cabana està en bon estat i equipada amb lliteres i aigua corrent, però no és suficient per a les més de seixanta persones que formem el grup, així doncs, plantem les tendes per passar-hi la nit. Tot i el cansament de la jornada hi ha ganes de compartir cançons, música, i el sopar; ballem i ens abracem, perquè fa tan sols dos dies que ens coneixem però ens sentim en pertinença els uns amb els altres. La nit ens porta la calma, i ens refem de l’esforç dins el silenci de la natura.

Tercera etapa: 6h 30, 13 km. +1400

Aquest va ser el dia més dur. Abans de començar la marxa, se’ns recorda per part dels guies que cal ser prudents, doncs el camí no serà fàcil. L’organització disposa que formem grups de deu persones precedits sempre per un dels acompanyants-guies. Això que pot semblar innecessari, vam constatar després la seva eficàcia. El ritme de pujada és bo i permet que tothom vagi plegat. Abans de franquejar el coll més elevat: Col des Crabérous (2382) que hi arribarem travessant unes pales de neu, ens parem on hi ha les restes d’un bombarder britànic Halifax que es va estavellar el 19 de juliol de 1945. La delegació britànica -molt nombrosa- fa un parlament en record dels joves que hi van morir. Un cop superat el coll, baixem fins la cabana des Espugues (2110m) on descansem i dinem abans de fer primer, un descens d’uns 200 m fins al llac de Milouga i de remuntar després pel vessant contrari fins al coll de Pécouch (2462m),  que suposa pujar de nou poc més de 500m i a tocar del Mount Valier. Fem un darrer esforç i baixem fins al refugi dels Estagnous (2245m). Hi arribem prou aviat per poder-nos relaxar i gaudir de veure com el sol es pon darrere les altes muntanyes pirinenques. Som molts els que no podem per més que deixar anar tot el que hem viscut aquest dia. En parlar-ho se m’humitegen els ulls, i sense conèixer-los li poso cara als evadits i als passadors. Aquells grups també arribaven al mateix refugi i era un recer on reposar. És obvi que llavors no estava ni de bon tros en les mateixes condicions que ara, ja que ha estat restaurat i millorat. Una placa recorda als passadors, fent referència que van escollir el servei d’ajudar als altres. Per tot el que s’ha pogut recollir de testimonis i escrits, se sap que en arribar en aquest mateix punt sobrevenia el desànim; les parets que s’alcen al davant no semblen una fita fàcil d’assolir, però en molts dels casos les ganes de llibertat ho van fer possible.

Quarta etapa: 6h 00, 13 km. +600

Tot i ser menys dura que la del dia anterior calia començar amb ganes la jornada: una forta baixada ens porta primer fins a vorejar l’Etang Rond (1929m) per després ascendir de nou pel costat de la cascada que baixa de l’Etang Long (2125m). Un cop hi arribem, s’obre davant nostre la vall per la que pujarem per dues pales de neu fins al coll fronterer de la Pal de la Clauère (2522m). Quan ja hi som a prop, podem veure les siluetes de dues persones que ens esperen, com així ho fan cada any: dos bombers voluntaris de la Generalitat de Catalunya que ens donen la benvinguda i amb qui ja creuem les primeres paraules amb la nostra llengua. Just en el mateix coll -on també hi ha una placa commemorativa- té lloc una petita cerimònia. És el moment escollit per l’Enric per treure la senyera i penjar-la al costat de la placa: el nostre petit homenatge també, cap a tots els que la van travessar. Ja tan sols ens queda per a fer, un llarg descens fins al petit poblet d’Alós d’Isil, on s’acaba la nostra caminada. A partir d’aquí, en autocar i taxis arribem a Esterri d’Aneu. Una gran festa i un sopar és el punt culminant d’aquests quatre dies plens d’emocions, de vivències úniques... i encara em queden ganes de ballar i gaudir d’una festa de fraternitat amb tots els que hem compartit camí.


Carme Lucas


Si voleu saber-ne més us recomano:
La Batalla del Pirineu - J. Calvet Bellera, A. Rieu-Mias, N. Riudor Garcia (Garsineu Edicions)
Le Chemin de la Liberté – Scott Godall (versió francesa i anglesa)
www.chemindelaliberte.fr  (informació en francès, anglès, català i espanyol)

 

EL CAVALLER ROTLLÂ EN EL LLEGENDARI DELS PIRINEUS

Rotllà és el nom del famós cavaller i guerrer francès paladí de l’emperador Carlemany, amb el qual era emparentat. El rei franc, proclamat emperador d’Occident, va creuar els Pirineus l’any 778 amb la finalitat de sotmetre els àrabs que dominaven gran part de la terra Hispànica. Són moltes les gestes de l’època carolíngia que tenen per protagonista el cavaller Rotllà que va lluitar victoriós contra tota mena d’enemics fins que hi va trobar la mort. De les seves gestes, cal partir de la base que tota llegenda, tradició o mite té alguna arrel històrica i qualsevol d’aquestes manifestacions, encara que desvirtuades, poden tenir el seu origen en quelcom real. Des de llavors van ser els trobadors, amb les seves narracions literàries o musicades els que les varen  donar a conèixer i propagar; llavors els joglars les van popularitzar amb el seu cant, i la veu popular les va transmetre de generació en generació. Alhora, es tergiversaven els fets i s’hi afegia quelcom de nou, i el pas del temps ha cuidat de mantenir viva  la llegenda.

La fama del cavaller Rotllà i les seves gestes es va escampar per gran part d’Europa, especialment pel que fa referència a “La Chanson de Roland”, en la qual es narren les seves aventures, traduïdes a diferents llengües. És una cançó de gesta, el protagonista de la qual és el nostre personatge que apareix  en narracions i llegendes de diferents països i així és com podem trobar el Roland francès, el Roeland germànic, l’Orlando italià, el Roldán castellà, Errolan basc i el Rotllà català, i de ben segur que n’hi ha d´altres. El ventall llegendari és amplíssim, l’episodi de la seva mort per exemple, el podem trobar en diferents llocs i circumstàncies. A Alemanya, esdevé com un símbol d´independència dels ciutadans respecte de la noblesa; a Noruega, Karlamagnús forma part del llegendari de les illes Fèroe i així podríem continuar i encara ens deixaríem alguna cosa. En ocasions son esmentades les seves armes, la gran espasa anomenada “Durandal”, la barra de ferro de més de dues canes de llargària o la maça de ferro, el pes de la qual  es mesurava en quintars. En el nostre llegendari, és la serralada pirinenca la que guarda més memòria del cavaller Rotllà i en són testimonis els topònims que trobem al llarg del Pirineu. Diferents autors han tractat el tema, ja sigui esmentant Rotllà o algunes de les seves gestes, o simplement fent referència als topònims.

El ventall d’autors és ampli. Per citar-ne alguns de prou coneguts tenim Jacint Verdaguer, que en el seu poema Canigó el cita en algunes ocasions; Ramon Violant i Simorra, a “El Pirineo espanyol “, fa referència a la vida, costums i tradicions d’una cultura mil·lenària de cap a cap de la serralada i esmenta les gestes de Rotllà; també parla del nostre personatge Joan Amades a “Les millors llegendes populars”, “El Pirineu, tradicions i llegendes” i en l’àmplia obra del “Costumari”. Alguns d’aquests treballs han servit de base perquè altres autors hagin publicat  interesants monografies que també recullen el tema del llegendari Rotllà. Aquests són: Bernat Gasull, Alvar Valls, Joan Guillamet i segurament altres que no he sabut trobar. Cal tenir en compte que només hi són citats, diguem-ne, autors de casa, però la relació bibliogràfica es fa extensiva a diferents països d’Europa. Fins i tot podem trobar diferents compositors de renom que han composat òperes basades en textos literaris referents a Rotllà.

Referències de la llegenda al Pirineu

Les diferents versions dels fets en els llegendaris faria excessiva la relació i només tindrem en compte les més casolanes i populars. En el carener fronterer entre el  pic de la Fossa del Gegant i el Pic Superior de Coma de Vaca, per la vessant sud, es forma la Vall de Coma de Vaca, al fons de la qual el riu Freser es precipita en vers les gorges en direcció a la Vall de Ribes. És en aquest indret on trobem el topònim “La Fossa del Gegant”. Diu la llegenda que va ser en aquest lloc on va ser enterrat el gegant moro Ferragut, el qual va trobar la mort lluitant contra el cavaller Rotllà. La fossa era un espai quadrat limitat per grosses pedres formant un antic monument, el record del qual s’ha perdut en el temps pel fet que uns pastors, creient trobar-hi un tresor, van trossejar les pedres i van excavar-ne l’interior.

Prop d’aquest indret, un altre popular topònim és el “Coll de la Marrana” per on passa el conegut camí que uneix el cercle d’Ull de Ter i la Vall del Fresser. El topònim li és donat, segons el llegendari, pel fet que Rotllà va lluitar i donar mort a una monstruosa marrana que acompanyava els sarraïns. Per l’ancestral camí que va d’Ull de Ter al Canigó, prop de la portella de Rojà, uns penyals d’aquell bonic carener en forma de seien, són coneguts per la “Cadira de Rotllà.”

Al mig de la plaça Major de Maçanet de Cabrenys es troba una llarga barra de ferro aferrada sobre un pedestal de pedra, amb una anella al cap damunt. Aquesta vara diuen que és la que Rotllà va utilitzar per combatre els sarraïns i finida la tasca, la va llançar des del cim d’alguna muntanya del Pirineu dient:


“Allà on la meva vara caurà,
  Maçanet de Cabrenys serà.”

I es va anar a clavar al mig de la plaça esmentada. A l’anella, es diu que hi penjaven un fanal a les vesprades que feien ballades a la plaça. Sembla, però, que també podria ser un forrellat per tancar una grossa porta d’alguna muralla o que interceptés el pas d’algun congost per on passava un camí.

Els “Palets de Rotllà”, localitzats al Vallespir, prop del poble d’Arles  conta la llegenda que eren dues taules de dimensions notables. Verdaguer també les cita en els apunts del Cant VIII del poema Canigó i diu que va  voler veure-les i les va trobar trossejades i que ho havien fet uns adobacamins. Quant a les dimensions, diu que eren d’uns cinc metres d’amplada per set de llarg i un i mig de gruix. En el poema diu que Rotllà jugava amb el palets llençant-los d’una muntanya a l’altre. En una ocasió Rotllà es va enamorar d’una donzella, però ella havia donat el seu cor a un sarraí i es va enfadar tant que l’encalçà a cops de roc, grosses pedres que encara avui es poden veure al cap de Norfeu.  

Pirineu enllà, a la Vall d’Àneu, hi havia o encara hi ha, cobert per les aigües del pantà de la Torrassa un pont dit també de la Torrassa i prop d’aquest pont hi havia el “Mall de Rotllà”. Perquè aquesta afirmació? L’any 1906, Antoni Maria Alcover va escriure: “...passam l’afrau de la Torrassa, i, per un pont atrevidíssim, l’entreforc del Noguera i son afluent Escrita, i per devora la massa de Rotlan, una barrota de ferro d’uns vuit pams de llarg, tirada a la vorera del camí...”. Bernat Gasull escriu: “A la Barra de Ferro m’hi he aturat més d’una vegada. L’han traslladada, en un espai al costat del pantà de la Torrassa, a tocar de la carretera”. Es fa doncs prou evident la seva existència. Passem ara a la llegenda. El “Mall de Rotllà” diu que va servir per forjar la famosa espasa Durandal amb la qual Rotllà va vèncer en tantes batalles. Una altre versió, aquesta recollida per Joan Amades, diu que el cavaller Rotllà llançava el mall com una bitlla per fer caure els enemics i que estava enfonsat set vegades més del que sortia. En el cant VII de “Canigó”, Verdaguer, donant la paraula a la fada de Fontargent, i en referir-se als rius Noguera i Garona diu:

Tot passant pel pla d’Esterri,
pel camí que baixa a Gerri,
mal clavada en un llis d’herba,
ha obirat fèrria i superba
la gran maça de Roland.

En el Parque Nacional de la Sierra y Cañones de Guara prop d’Osca hi ha  “El Salto de Roldán”. Són dos penya-segats, més coneguts per “Mallos”, d’un color vermellós, que els fa molt espectaculars, especialment vistos de lluny. Quant als seus topònims, l’un és conegut per sant Miquel i l’altre per Amán i entre els quals passa el riu Flumen. Conta la llegenda que quan Rotllà i el seu ja reduït exercit es retirava en direcció a França, després de la derrota de Roncesvalles, es va trobar acorralat al penya segat Amán i va esperonar el seu cavall de tal manera que, amb un salt  prodigiós, en lloc de caure al buit va anar  al cim del sant Miquel on va deixar marcada la seva petja, i Rotllà en precari estat. Després de dues jornades caminant amb molta dificultat va aconseguir arribar a Ordesa.

Segurament, però, el topònim més popularitzat del nostre personatge en l’àmbit excursionista és “La bretxa de Rotllà” i és que el lloc s’ho val. La bellesa del carener que per sobre dels tres mil metres va del Mont Perdut al Taillón, deixa record perdurable als qui l’han caminat. Però tornem al relat llegendari, darrer episodi del nostre personatge. Rotllà, perseguit pels sarraïns, s’enfilà per aquelles encinglerades muntanyes portat pel deler de tornar a la seva França.  Els pocs que quedaven del seu exèrcit ja no el podien seguir, i llavors es va trobar amb la insuperable cinglera i els perseguidors que no tardarien a arribar. Desgastant les últimes forces, amb l’espasa “Durandal” va obrir la bretxa que dóna pas a les valls de Gavarni i Ordesa. La llegenda diu que va morir abans de passar la bretxa.


 Alexandre Roca.

 

EL CAM═ DELS C└TARS

Va ser aquest mes de maig que amb una colla d'amics decidíem fer aquesta caminada.

Anys anteriors havíem fet el camí de Sant Jaume, i ens va semblar que aquest seria un "pelegrinatge" diferent. Tampoc és que ens sentíssim especialment motivats pel món càtar, però vam creure que podia ser una bona forma d'entrar-hi, i l'oportunitat de conèixer aquest, tan proper, Pirineu.

El camí escollit, l'anomenat "Sentier Cathare", GR 367 de 250 km, va de Port la Nouvelle fins a Foix.

Els primers trams transcorren per camps de cultiu i vinyes, mentre que més endavant ens trobem amb refrescants goles i muntanyes, boscos i praderies que ens mostren un ambient de muntanya.

Tot fent camí anem descobrint petits pobles, cada un d'ell amb la seva història i particularitat. Tuchan envoltat de vinyers, el pintoresc Duilhac, Bugarach (sí, el de la fi del món, mai produït.....), el dinàmic Quillan, Puivert, Espezel, Comus, Montségur, Roquefixade on trobem l'agradable sorpresa d'un alberg (gite) regentat per un trobador que ens va fer les delícies de l'estada acompanyant cada moment amb sons de diferents instruments medievals, i finalment Foix, petita ciutat occitana, capital del departament francès de l'Ariege.

El més emblemàtic de la ruta, els seus castells. Queribus (segle XI-XIII), que va albergar els càtars durant la croada contra els "Albigenses" amb els seus 728 metres d'altitud, ofereix una bonica panoràmica cap al mar Mediterrani i els Pirineus. L'impressionant castell de Peyrepertuse, que s'aixeca sobre una cresta calcària de 800 m d'altitud i que va ser el més espectacular que vam trobar. Puivert, aquí tenint un castell fet per la vida cortesana i de trobadors. Montsegur, convertit en símbol de la resistència enfront de la repressió i últim refugi per als càtars on, al març de 1244 van negociar la seva rendició, i en descendir a les faldes del penyal rocós, a la praderia, una foguera els esperava i van ser cremats vius 200 homes i dones. Roquefixade, que durant la croada va albergar creients càtars.

Tampoc podem deixar de comentar el nostre pas per les Gorges de Galamus, classificades i protegides lloc natural, l'altiplà de Sault situat entre 990 i 1010 m sobre el nivell del mar. Aquest és el punt més alt de la ruta. També el pas de l'Ours amb les impressionants vistes a les profundes Goles de la Frau i el famós castell de Montsegur, així com fer la baixada pel fons de les gorges de la Frau.

Aquestes 10 etapes n'han permès de contemplar encisadors paisatges i visitar pobles i nuclis de muntanya, indrets que conserven llegendes i tradicions centenàries, i també testar bon menjar i conèixer gent acollidora en les diferents "Gites d'etape" que ja havíem reservat per endavant.

Ha estat una sortida encertada, que ens ha deixat un bon regust i que recomano a tothom qui sense grans aspiracions vulgui fer un tomb pel Pirineu francès.

Angelina Fernández

 

LES GARROTXES AMB BTT

Aquet estiu ens vàrem proposar conèixer aquesta bonica zona del Capcir, per això vàrem fixar com a punt de sortida i d’arribada el centre del Coll de la Llosa, que pertany al centre BTT del Font Romeu. Aquet centre és, durant l’hivern, una estació d’esquí nòrdic i, a l’estiu, ofereix molts recorreguts d’excursió tant a peu com, en el nostre cas, amb BTT.

Nosaltres vàrem escollir un dels itineraris concretament el marcat amb el núm. 19, que és el de color negre, per tant de molta dificultat. Aquest va des del Coll de la Llosa i baixa cap al petit poble de Railleu, que ja pertany al Departament del Conflent, continua cap a Sansa, per pujar fins a l’Estanyol, on hi trobem un petit llac i un refugi. Després continua pujant cap els Colls de Sansa, La Creu i del Torn amb unes vistes espectaculars del Capcir i torna cap el Coll de la Llosa, seguint pistes que a l’hivern són d’esquí de fons.

Aquesta volta té uns 40Km i 1000 metres de desnivell, però també compta amb altres recorreguts més a l’abast de tothom.

De tota manera és una zona del tot recomanable per fer excursions tant a peu com amb btt.

Emili Planesas

 

Quan tanquem l’any i valorem les activitats realitzades ens recordem dels socis que han acabat les seves caminades. Per tots ells, i els que han compartit excursions, un agraïment per haver format part del club.

 

 

 

 
 


Qui som |                  ©2012 Club Excursionista Ripoll