club excursionista ripoll - Butlletí del Club

CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERIT A LES FEDERACIONS DE MUNTANYA i ESQUÍ
Local Social: Baixos Fortí de l'Estrella - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@club excursionistaripoll. Núm. 115

Desembre 2025

ACTIVITATS DEL CLUB

FEBRER

1. Baixada del pessebre

MARÇ

6. REUNIÓ ANUAL DE SOCIS del Club Excursionista Ripoll

ABRIL

26. 73a Marxa de Regularitat per Muntanya

MAIG

16. Caminada Nocturna

31. Sant Amand Trail

JUNY

7. 33a Travessa del Ripollès

14. 8a Caminada “Ruta del Ter”

JULIOL

4-5. Acampada al pla de Pena (Sant Amand)

17. Cinema de muntanya

19. Caminada d’alta muntanya

SETEMBRE

6. 13a Trobada Senderistes Transfronterera dels Pirineus

OCTUBRE

25. 39a Trobada i dinar d’excursionistes del CE Ripoll

DESEMBRE

6. 60a Pujada del pessebre a Sant Amand

11. Dia Internacional de les Muntanyes

Reunió anual de socis

Divendres, 6 de març de 2026 a les 9 del vespre.

En 1a convocatòria i, i si s’escau, a 2/4 de 10 en 2a.

Temes a tractar:

Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior
Estat de comptes
Valoració de les activitats del 2025
Activitats previstes per l’any 2026
Eleccions
Torn obert de paraula

Seu Social: Fortí de l’Estrella, carrer dels Pirineus 14, Ripoll

EDITORIAL

Se’m fa complex començar aquest escrit. Per una banda, això vol dir que ja som a desembre, pugem el pessebre (darrera activitat de l’any) i és fi d’una temporada.

Amb un balanç positiu s’han fet totes les activitats i s’ha recuperat la cursa de Sant Amand: un grup de joves amb empenta l’han tirat endavant i ho han fet amb èxit. També s’ha potenciat la comunicació a les xarxes, el correu electrònic i Instagram; s’ha obert un perfil al WhatsApp i tenim en projecte actualitzar la pàgina web. Es nota l’empenta jove!

Per l’altra banda, s’acaba una etapa. Fa sis anys va començar una nova junta amb il·lusió i amb ganes. No ha estat la millor. El canvi de la seu social a l’espai del Fortí de l’Estrella i tornar a organitzar-ho tot ha estat un contratemps, però el pitjor és el fet de la pèrdua del nostre president, en Mariano, un membre rellevant del Club. La pèrdua ens deixà orfes, però hem tirat endavant i amb ganes de no deixar perdre l’entitat.

El març vinent tindrem eleccions, un bon moment per reflexionar i mirar on volem anar. Espero que la junta que surti estimi i gaudeixi l’entitat com l'hem gaudit fins ara.

Llarga vida al Club!

Joan Fajula Serrat

DIARI D’UN ANY

dissabte 25 de gener

Primera activitat de l’any, de fet estava pendent de l’any passat.

Ens trobem a les 6 de la tarda a l’aparcament de la Fundació Eduard Soler unes quaranta persones per anar a veure estels. Aquesta sortida la fem conjuntament amb el Museu Etnogràfic de Ripoll amb motiu de la Setmana de la Ciència 2024.

Una petita excursió ens porta al serrat dels pagesos de 900 m, sobre la casa del Guitart. En Sergio, de l'Observatori Astronòmic Albanyà, ens fa una xerrada sobre el naixement de l'univers i els diferents cossos estel·lars. Observem els satèl·lits artificials civils i militars amb les seves diferències; els planetes Venus, Mart, Júpiter; estels i la diferència de colors que tenen; constel·lacions: les Plèiades, Orió, el Carret, Cassiopea i d’altres.

La nit és fresca, però no molt freda per ser gener, mig ennuvolada que entre finestra i finestra vàrem poder veure el cel.

Acabem la nit a les 9 tocades.

dissabte 1de febrer

Ens trobem davant del pavelló esportiu. L’Ajuntament de Ripoll inaugura un passeig i, a proposta popular encapçalada per Josep Gil, li posen el nom del nostre president Marià Morera. L’acte és molt emotiu. El presideix el consistori, amb representants de tots els grups que conformen l’Ajuntament, i més d’un centenar de persones assisteixen a l'acte. Dels parlaments, cal destacar els dels seus nets, així com el del nombrós grup dels representants de la FEEC amb el vicepresident al davant.

Per acabar, s’entrega a la família, a títol pòstum, la Distinció Guifré. L’Ajuntament de Ripoll l’atorga a persones rellevants del poble.

diumenge 2 de febrer

“La Candelera”. A les 9 del matí sortim, del pàrquing de Can Guetes, direcció a la Tuta per pujar a Sant Amant a recollir el pessebre. De fet, no hi és, ans ens l'han pres. Nosaltres continuem amb la tradició i una quinzena de persones pugem a Sant Amand.

dissabte 8 de febrer

Fem una xerrada sobre Formació i seguretat a la muntanya. Es tracten tres punts:

. Planificació, a càrrec d'un guia i membre de l’ECAM.

. Prevenció i emergències, a càrrec d’un sanitari i expert muntanyenc

. Actuació davant una emergència, a càrrec d’un bomber del parc de Ripoll.

Un èxit! Unes quaranta persones assisteixen a la xerrada i les quatre hores que dura s’han fet curtes.

dijous 6 de març

La FEEC ens entrega la placa commemorativa dels 50 anys del nostre club.

diumenge 6 d’abril

Trail Sant Amand. Recuperem la cursa de la pujada a Sant Amand juntament amb el grup de Sant Amand Trail. Es munten dos recorreguts un de 14 km i un de 23 km. La participació ha estat d'uns 120 corredors a la curta i uns 50 a la llarga.

El dia és excepcional. Sol i bona temperatura que permet gaudir de l’activitat als participants.

diumenge 27 d’abril

Donem la sortida de la 72a Marxa de Regularitat per muntanya que puntua per la

XXVI Copa Catalana de marxes tècniques i de regularitat.

El dia comença tapat i amenaça pluja. Partim una vintena d’equips per fer un recorregut una mica enfangat. A mig matí la sortida del sol permet gaudir del recorregut de la marxa. Aquesta acaba sense cap incidència.

A les 14 h es fa el repartiment de trofeus, als tres primers classificats, a l'entitat guanyadora que ha estat el Centre Excursionista d’Avinyó i el primer social per a la parella formada per Susana Parramon Sánchez i Adrià Batlle Parramon.

dissabte 17 de maig

A la una del migdia, a Sant Bartomeu del Grau, fem la cloenda del Curs de cuidadors de la VI Vegueria. Va a càrrec del vicepresident de la FEEC, Josep Casanovas.

Hem fet pràctiques de com marcar i desmarcar camins homologats: GR, PR i SL.

A les 9 del vespre es dona la sortida de la Caminada de la Lluna. Tenim una participació d'unes cinquanta persones i un recorregut d'uns 6 km: la Carola, baga de Baups, Sant Roc i l'arribada a la pista de Sant Pere, on refem forces amb una mica de coca i xocolata.

diumenge 1de juny

32a Travessa del Ripollès. Amb uns vuitanta participants, es dona la sortida de la travessa. El recorregut és d'uns 18 km. Pugem a Sant Antoni per la mina de guix, fem la carena de Puig Verd (1.074 m) i veiem el Bofi a on tenim l’esmorzar. Seguim per les cases de Llestanosa, Ponset i, per sota la casa del Roig, arribem a la Safil a on agafem el passeig de Marià Morera fins a l’arribada al pavelló municipal.

El dia és esplèndid, molt assolellat i ens ha permès gaudir del recorregut

diumenge 21 de juny

Ruta del Ter. Un autocar ens deixa a la presa de Sau. Una vintena de caminadors sortim direcció Susqueda. El recorregut segueix la carretera de servei que voreja l'embassament, sembla monòton però té punts amb vistes interessants.

El dia acompanya i no és excessivament calorós. Després de 21 km, passada la presa de Susqueda, abans de travessar el pont de Sant Miquel de Maifrè trobem les ombres de la font de Colobran, on dinem tot esperant l’autocar.

divendres 18 de juliol

Sessió de cinema de Muntanya, al Condal. Unes cinquanta persones gaudim de dues pel·lícules premiades al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló.

diumenge 20 de juliol

Caminada d’alta muntanya. Sortim de Molló trenta-dues persones. El camí, seguint el GR 151, passa per Espinavell, Fabert, coll de Prats i, a l’arribar a les basses de Puig Sec, el deixem. Continuem fins al coll Pregon i baixem pel camí que porta a la Farga de la Presta. Aquí ens recull un autocar per tornar a casa.

El recorregut, de 15,85 km i 1000 m de desnivell, no ha suposat cap problema i s’ha fet a bon ritme.

diumenge 7 de setembre

12a Trobada Senderistes Transfronterera dels Pirineus Orientals. De Portbou sortim una trentena d'excursionistes en direcció al coll de Belitre. Aquí ens trobem amb un grup de senderistes de la Catalunya Nord, més o menys com el nostre. Tots junts fem un recorregut per la frontera. Caminem uns 6 km i tornem al Coll de Belitre.

diumenge 26 d’octubre

38a trobada i dinar de socis. Al migdia una vintena de socis ens trobem a la plaça del Monestir per fer una visita comentada del Monestir “no romànic” de Ripoll. Incendis, terratrèmols i guerres fan que quedin pocs elements del seu origen romànic. Un passeig entre capitells del claustre i tombes ens dona una visió de les diferents reconstruccions fetes.

A les dues ens retrobem al restaurant de Can Dachs per acabar amb un dinar.

diumenge 2 de novembre

XII Milanyada. Travessa que s’organitza a Vallfogona des de l’Ajuntament. Aquest any es fa pels voltants de la Bauma i les impressionants fagedes de Puigvasall, Planissars i la Berruga, al voltant de Santa Magdalena. Dos recorreguts, un d’uns 15 km i el llarg d’uns 23 km, posen a prova els més de 200 participants. El dia, una mica griós, no ens ha impedit gaudir d’un bon esmorzar al Pla de Puigvassall..

Joan Fajula

Classificació Trail Sant Amand

Pujada Sant Amand 23 km

PODI MASCULÍ

1r- Martí Lázaro Cordero- 2 h 07 m

2n- Marc Caros Santacreu- 2 h12m

3r- Lluc Amor Guix- 2 h 14 m

PODI FEMENÍ

1r- Queralt Riba Hernández- 2 h 46 m

2n- Thais Pentinat Pelegrin- 2 h 55 m

3r- Vanessa Verdaguer Ortega- 2 h 59 m

Volta Gorg de l’Olla 14 km

PODI MASCULÍ

1r - Jordi Carpena Rey- 1 h 05 m

2n- Daniel Fernández Nieto- 1 h 09 m (13 s)

3r - Moisés Solà Córdoba- 1 h 09 m (26 s)

PODI FEMENÍ

1r - Anna Capdevila Bach- 1 h 24 m

2n - Elsa Muntada Valdivieso- 1 h 26 m

3r - Clàudia Casals Gutiérrez- 1 h 29 m

TORNA LA MARXA DE REGULARITAT

Companys i companyes de muntanya, prepareu les botes i l’energia perquè, el 26 d’abril de 2026, tornem amb una nova edició de la Marxa de Regularitat. Un dels dies assenyalats del calendari del Club Excursionista de Ripoll.

Una jornada pensada per compartir, descobrir nous racons i gaudir del que més ens agrada: caminar per la muntanya al nostre ritme, envoltats de natura i amb bona gent.

Aquesta nova edició proposarem un recorregut d’entre 11 i 13 km, amb pujades i baixades, suaus i no tan suaus, corriols plens d’encant i paisatges que ens recordaran perquè ens apassiona tant sortir a caminar. No és una cursa ni tampoc una simple excursió. És una oportunitat per posar a prova la regularitat, aquell equilibri entre esforç i constància que tant ens ensenya la muntanya, però, sobretot, és un dia per compartir.

La Marxa està oberta a tothom, tant si ets soci del club com si fa poc que t’hi has afegit, tant si ets federat i t’agrada competir una mica com si simplement vols gaudir d’una bona caminada en bona companyia. El ritme el tries tu i, el premi, és el mateix per tothom: haver passat un gran matí a la muntanya.

Durant el matí hi haurà punts de control de pas, l’avituallament i l’ambient de sempre: rialles, retrobaments amb membres d’altres clubs, consells entre companys i aquell esperit de colla que fa tan especial la nostra entitat.

Així que ja ho saps, no t’ho pensis. Desempolsa les botes, prepara la motxilla, busca una parella i vine a viure un diumenge diferent, actiu i ple de muntanya. Perquè, al final, més que una marxa el que vivim és una experiència compartida. I no hi ha millor manera de celebrar l’esperit excursionista que sortint tots plegats a fer allò que més ens agrada: caminar, respirar i sentir la muntanya.

T’hi esperem amb ganes i bon humor. I recorda: no cal córrer, només cal seguir el teu ritme i gaudir del camí!

Equip d’organitzadors

PIC DE L’ESTARAGNE (3.006 m)

Un any més, la tradicional sortida d’estiu del Club Excursionista Ripoll ens va dur a les altures. Aquesta vegada l’objectiu era el pic de l’Estaragne (3.006 m). Una muntanya situada al cor del Parc Nacional dels Pirineus, dins la Reserva Natural de Néouvielle (Occitània, França).

Un grup de 22 excursionistes ens vam reunir per afrontar aquest nou repte. El punt de partida va ser el Chalet d’Oredon, a la vora del llac d’Oredon, un emplaçament conegut per les seves impressionants vistes i ideal per fer nit abans de l’ascens.

Dissabte 26 de juliol vam arribar al refugi al migdia, on vam dinar de carmanyola envoltats d’un ambient de muntanya esplèndid. A la tarda vam fer una petita excursió d’aclimatació pels voltants dels llacs d’Oredon i Cap de Long, accessibles amb autobús. Va ser una caminada suau però magnífica per admirar el paisatge i la immensitat dels Pirineus.

Al vespre, després de sopar, vam gaudir l'ambient del refugi, compartint tertúlies i jocs. A dormir d’hora: l’endemà tocava matinar!

Diumenge 27 de juliol ens vam llevar a primera hora. Després d’un esmorzar ràpid, a les 7 ja estàvem en marxa per evitar la calor del migdia. El dia es va llevar serè i fresc, amb el cel net i promeses de bon temps.

L’itinerari començava des del Cap de Long (2.160 m) i seguia una ruta circular de 14 km i 1.250 m de desnivell positiu. El camí, ben marcat, remunta primer per prats verds i després per tarteres i trams rocosos que requereixen atenció, però no presenten dificultats tècniques.

L’ascens al pic de l’Estaragne és constant i sostingut, amb vistes cada cop més àmplies sobre la vall i el llac. Abans del cim, el llac de l’Estaragne ofereix una vista preciosa que convida a aturar-se, un mirall d’aigua d’alta muntanya que reflecteix els cims circumdants.

Cap a mig matí vam coronar el pic de l’Estaragne (3.006 m). Des del cim, es distingien perfectament els massissos del Vignemale i del Mont Perdut, mentre el vent fresc i la satisfacció d’haver arribat al punt més alt ens feien somriure.

Com és tradició, una part del grup va decidir prolongar la ruta per la carena i encadenar tres cims de 3.000 metres: Estaragne, Campbieil (3.173 m) i Lentilla (3.153 m).

El tram fins al Campbieil va resultar més aeri i tècnic en algun punt, especialment en una petita placa granítica on calia assegurar bé els peus, però sense grans dificultats. La recompensa, un cop al cim més alt del dia, van ser les vistes sobre la cara nord del Mont Perdut, la Bretxa de Roland i el Taillon.

Des del Campbieil, la carena ampla i agradable ens va conduir en pocs minuts fins al pic Lentilla, completant així la trilogia de tresmils.

El camí de tornada es va fer sentir a les cames, i la ruta es va fer llarga, però l'esforç es va veure compensat. El recorregut va acabar desembocant de nou als voltants del Lac de Cap de Long, on una cerveseta fresca a la vora de la presa va posar el millor punt final a la jornada.

En resum, una sortida exigent però extraordinàriament gratificant, marcada pel bon temps, l’esperit d’equip i la satisfacció d’haver assolit un nou objectiu.

Un any més, un nou tres mil al sarró... i ja amb ganes de descobrir el repte de l'estiu vinent.

Carla Arxé

VIATGES QUE ES RESPIREN

Feia molt temps que somiàvem amb una escapada als Alps Italians. L’any passat vam recórrer part de Dolomites i, enguany, hem seguit per la Vall d’Aosta.

La Vall d’Aosta, una regió encaixada entre muntanyes majestuoses on la natura i la cultura alpina conviuen amb una harmonia difícil de trobar.

És un tipus de viatge que promet carreteres serpentejants, prats infinits i nits tranquil·les dormint sota un cel ple d’estrelles.

Quan vam carregar la camper i vam girar la clau, vam sentir aquella barreja de llibertat i impaciència que només es té quan saps que durant uns dies tot el que necessites cap dins d’un vehicle i uns quants mapes... tot i que això dels mapes, ja em perdonaran els escèptics, però ja no són en paper sinó més aviat que els portem tots dins el mòbil. Sant Google la falta que ens feies...

Us parlarem dels indrets que més ens han impactat en aquest viatge.

Cascades de Rutor i refugi Deffeyes – el so de l’aigua

Des de La Thuile cap a les cascades de Rutor, on ens va sorprendre la seva força. L’aigua que cau amb potència, la humitat a la pell, el soroll constant i hipnòtic... Tot recorda com és de viva la muntanya.

El camí puja entre boscos de bedolls i pins i, al cap d’unes hores, vam arribar al refugi Deffeyes. Des d’allà la vista sobre la glacera de Rutor és impressionant. A dins un ambient càlid i humà: caminadors que apareixen d’arreu, catalans que volten aquestes muntanyes, riures, el soroll de plats i una olor que costa d’identificar: la polenta.

Courmayeur – entre gegants i corredors infinits

Una altra parada va ser a Courmayeur, als peus del Monte Bianco on la pujada a l’Skyway Monte Bianco no pot faltar, si el temps acompanya. És el telefèric que s’enfila fins a tocar el sostre dels Alps. A mesura que la cabina ascendia el món es feia més petit sota els nostres peus, glaceres, parets de roca i aquell immens silenci d’alçada. A dalt de tot el fred era intens, gairebé tallant, però pur i net com poques coses. Aquell aire glaçat et feia sentir viu. Vam caminar una estona pels miradors tot intentant retenir-ne cada detall: l’amplitud del paisatge, les ombres sobre la neu, l’eco llunyà del vent entre els cims. Era com estar en un somni, tan a prop del cel que semblava que el poguessis tocar allargant una mica la punta dels dits.

En entrar al poble, els carrers eren plens d’ambient i d’emoció: aquell dia coincidíem amb l’arribada de la mítica Tor des Géants, una cursa de 330 km que recorre tota la Vall d’Aosta. Veure els corredors arribar, exhausts però feliços, ens va impressionar. Era com si aquella energia d’esforç i superació impregnés tot el poble.

El Gran Paradiso – el regne de la calma

El Gran Paradiso és un dels racons més purs i autèntics dels Alps i el que ens va impressionar més.

Carreteres estretes, plenes de corbes i boscos que ens van conduir fins a un indret que semblava fora del temps.

Vam caminar entre prats i glaceres, saludats per marmotes sense por que xiulaven des de les roques. El silenci aquí té un altre pes, gairebé sagrat. És d’aquells llocs on la muntanya t’ensenya a anar més a poc a poc, a respirar amb calma.

Un cop arribats al refugi Emmanuelle, tancat per fi de temporada, i després d’estar una estona observant el llac i gaudint del silenci immens només trencat pel vent, vam seguir camí cap al refugi Chabod. El camí va ser llarg, d’aquells que et fan sentir petit dins la immensitat. Pujades constants, trams pedregosos, estones de caminar en silenci només trencat pel batec del cor i el so de les sabates al camí. Quan finalment vam veure el refugi Chabod al fons, amb el Gran Paradiso dominant l’horitzó tot va valer la pena. La visió del cim, nevat i majestuós, ens va deixar sense paraules. Potser era el cansament o potser aquella sensació d’haver arribat més lluny del que esperàvem

Asseguts a la terrassa del refugi, amb el sol que escalfava les nostres galtes, vam demanar un plat de pasta que va resultar ser el millor plat de pasta de totes les vacances, o potser era només la gana… però en aquell moment tenia un gust de glòria difícil de descriure.

Buisson, Chamois i la llibertat sobre dues rodes

Després d’uns dies de sabates, pedres i motxilles, vam buscar una altra manera de moure’ns: les inestimables bicicletes elèctriques. A Buisson vam deixar la camper i vam agafar el telefèric que puja a Chamois. Un poble singular, amb una estació d’esquí a l’hivern, sense cotxes, on el temps sembla haver-se aturat. Les cases de fusta, els balcons florits i els camins que surten de cada racó i que conviden a pedalar sense pressa.

Des de Chamois vam emprendre una ruta fins a Cervinia travessant prats verds, torrents i boscos. El paisatge s’obria cada cop més fins que el Cerví (Matterhorn), majestuós, va aparèixer davant nostre. Aquell moment damunt la bicicleta, amb el sol a la cara i la muntanya al davant, va ser de pura llibertat.

Gressoney i el Refugi Gabiet – la calma abans del comiat

Els últims dies els vam dedicar a Gressoney, un poble preciós envoltat de boscos i parets de roca. Des d’allà vam caminar fins al refugi Gabiet, enmig de camins que serpentejaven entre prats i blocs de granit.

Va ser una caminada serena, sense presses, amb aquella sensació de voler retenir cada imatge, cada olor. A dalt, el refugi també tancat per fi de temporada, es preparava per a la neu que havia d’arribar. Ens vam parar a dinar davant del llac, amb aquella pau que només es troba quan el cos està cansat i el cor ple.

Quan vam començar el camí de tornada, la camper i nosaltres fèiem olor de muntanya i records. Els mapes “digitals” estaven plens de marques i notes. Dins nostre ens quedava la sensació que aquells dies havien estat molt més que un viatge.

La Vall d’Aosta ens havia ensenyat moltes coses: la força de la natura, la bellesa de la senzillesa, el valor de perdre’s un xic per trobar el que realment importa.

Viatjar en camper no és només moure’s d’un lloc a l’altre, és aprendre a viure amb menys, a escoltar més, a sentir-te part del paisatge. És despertar-se amb el primer raig de sol entrant per la finestra i adonar-te que no necessites res més que això. Et permet canviar de perspectiva, dormir sota les estrelles, improvisar... I en aquelles valls, cada desviament de carreteres és una nova promesa d’aventura.Hi tornarem, n’estem segurs.

Ingrid Silva i Ricard Costa

VACANCES AL VERCORS

Com cada maig comencem a pensar cap a on anirem de vacances. Ens reunim amb la colla i, un any més, compartirem dues o tres setmanes amb unes vuit famílies amb nens i nenes d’entre 0 i 4 anys, tots camperitzats. Quina aventura ens espera!

Amb tot el que això comporta, necessitem un destí que no estigui massificat, que ofereixi muntanya, escalada i activitats familiars. Algú proposa la Vall de Vercors. Som fàcils d’adaptar-nos, així que decidim anar-hi; després sempre tindrem l’opció de canviar, que és el bo d’anar amb la casa al damunt.

Nosaltres no coneixíem la Vall de Vercors, però amics fondistes ens havien comentat que a l’hivern és preciós. Potser per això, a l’estiu, és una opció perfecta: muntanya sense ser alta muntanya, pistes d’esquí amb aparcaments amplis on els nens poden córrer i explorar, pobles amb encant i parcs per fer gelats.

El Vercors és un gran altiplà situat al sud de Grenoble, entre els rius Isère i Drôme. Té un relleu més aviat ondulat d’uns mil metres d’altitud, amb diversos pics, tot i que cap supera els 2.400 m. Això fa que no hi hagi glaceres ni nuclis freds extrems i que els canvis de temperatura no siguin sobtats. Tampoc hi ha moltes carreteres; l’absència de vies de comunicació va limitar l’explotació i el transport de fusta, mantenint els boscos. És, per tant, un lloc ideal per respirar aire pur.

La veritat és que ens va enamorar. Només entrar al Vercors per la carretera estreta de Pont-en-Royans ens va impactar el paisatge del congost, el riu i les majestuoses gorges de la Bourne, que ens donaven la benvinguda a unes vacances fantàstiques.La intenció era no moure’ns gaire i anar establint camps base.

La primera parada va ser Villard-de-Lans. El primer dia vam anar al centre aquàtic (plovia a bots i barrals), però va ser genial: piscina d’onades i tobogans. Els altres dies no ens vam avorrir: parc d’aventura amb circuits entre arbres, tirolines i ponts, rutes amb bicicleta pel fons de la vall i excursions senzilles pel Balcon de Villard, un camí panoràmic amb bones vistes.

La segona parada va ser Corrençon-en-Vercors, molt a prop de l’anterior (moure’s 15 min amb nens ja és tot un món). Corrençon és la porta d’entrada a la Réserve naturelle des Hauts Plateaux du Vercors, una zona salvatge sense carreteres ni pobles. Algunes rutes xules van ser: la Cabane de Carette, el Pas de la Balme i el Lac de la Moucherolle.

La tercera parada va ser Lans-en-Vercors, un altre poble encantador, també a 10 minuts de Villard-de-Lans. D’aquí vam fer l’excursió al Pic Saint-Michel. Les zones de prats i boscos del Val de Lans van ser ideals per passejar i fer pícnics i també vam descobrir petites rutes com el Sentier du Loup i una cova amb petites llegendes locals.

Després vam anar cap a Autrans-Méaudre, dos pobles preciosos, autèntics i tranquils. Vam recórrer la Via Vercors amb bicicleta i vam fer excursions com La Molière, Le Bec de l’Orient i la Forêt de Méaudre, entre avets i prats florits.

Finalment, vam acabar a la Chapelle-en-Vercors. Vam visitar la Grotte de la Luire, una cova històrica que va servir de refugi durant la Resistència, i el Col de Rousset, un coll amb vistes impressionants i punts de sortida per moltes rutes fàcils i panoràmiques.

En totes aquestes zones també vam trobar força sectors d’escalada de tots nivells que va permetre, als més fanàtics, gaudir de la roca calcària en un entorn privilegiat.

Per acabar, ens agradaria destacar que el Vercors és un territori carregat d’història. Durant la Segona Guerra Mundial va ser refugi de la Resistència francesa i els penya-segats i els boscos van acollir maquis i habitants que lluitaven per la llibertat.
Vassieux-en-Vercors va patir un atac el juliol de 1944 i centenars de persones van morir. Avui, museus, monuments i itineraris històrics permeten descobrir aquest passat heroic i commovedor, recordant la força i el sacrifici dels que van defensar la llibertat.

El Vercors ens va captivar: natura, activitats en família, excursions i història es van combinar per crear unes vacances inoblidables.

Queralt Riba

DINAMARCA i L’ILLA DE MN

Cada any ens fem la mateixa pregunta: On anem aquest cop? Quina ruta seguirem? Ciutats, natura, cultura… potser una mica de tot? Ens agrada trobar destins on la història i la bellesa dels paisatges es puguin combinar amb la descoberta d’aus i rutes a peu. Aquest any, després de moltes idees i mapes sobre la taula, la resposta va ser inesperada però clara: Dinamarca i l'illa de Møn.

No hi havíem estat mai i ens semblava l’escenari perfecte: conèixer Copenhaguen, la seva capital vibrant, i alhora explorar la petita illa de Møn, on hi ha un itinerari anomenat Camønoen —una mena de germà petit del nostre Camí de Sant Jaume. Allà, els viatgers poden segellar un carnet a cada poble, com a testimoni de la seva aventura i recórrer així tota l'illa.

Així doncs, amb les motxilles preparades i el cor ple d’expectatives, el 16 d’agost vam enlairar-nos cap a Copenhaguen. El primer dia el vam dedicar a recórrer la ciutat: els carrers amples, els palaus, els canals, i sobretot Nyhavn, amb les seves cases acolorides al costat de l’aigua, ens recordaven inevitablement a Amsterdam. Una ciutat viva i encantadora que ens va acollir amb un sol radiant.

L’endemà, però, començava la veritable aventura: la ruta a peu per Møn. La idea era resseguir el Camønoen, uns 170 km al voltant de l’illa, dormint en càmpings, petites àrees d’acampada o algun Bed & Breakfast improvisat. Ben aviat vam descobrir que l’illa, amb tota la seva bellesa, no destaca precisament pels serveis: pobles minúsculs on de vegades no hi havia ni un cafè obert. Això ens va obligar a improvisar i aprofitar qualsevol petit supermercat que trobàvem per comprar alguna cosa per dinar o sopar.

Iniciem la nostra travessa el dia 19 d’agost, de Stege a Nyord, uns 16 km per un camí pla, tranquil i molt solitari, cosa que ens fa pensar que serà així durant tot el camí. Arribem a Nyord sense entrebancs, però un xic cansats per ser el primer dia de portar la motxilla a l’esquena. El lloc val realment la pena, ja que es respira una certa calma que ens ajuda a relaxar-nos.

Decidim no caminar cada dia de manera seguida i reservar temps per gaudir dels racons més especials de l’illa, Nyord, a l’extrem nord. Allà, una reserva natural plena d’aiguamolls esdevé refugi d’aus migratòries. A l’estiu ja es comencen a reunir les oques comunes i les fredelugues, preparant el viatge cap al sud d’Europa. La natura ens regalava un espectacle de vida… i també un exèrcit de mosquits. Però res no va eclipsar la màgia d’aquella nit: un cel estrellat immens i la Via Làctia desplegant-se amb tota la seva força.

Després de descansar un dia tornem a agafar les motxilles per dirigir-nos cap a Elmelunde, uns 20 km de trajecte, entremig de boscos frescos, platges solitàries i camins costaners amb el mar al nostre costat. Però també hi ha trams més durs, sobre asfalt interminable entre camps de cereals. Tot i això, aquests camps ens regalen moments inesperats: arpelles comunes planejant elegantment, algun milà reial i d’altres aus més petites que ens van acompanyar com un regal silenciós. El regal més bonic, la presència màgica del pigarg cuablanc!

Donat que ja portem molts quilòmetres a la nostra vida i hem pogut fer altres travesses, algunes de més dures, estem molt confiats respecte al menjar, però aquí les botigues, els supermercats o simplement un cafè escassegen i hi ha moments del camí que justegem de menjar. Tot i això, gana tampoc passem. Trobem pel camí un munt de prunes —grogues, vermelles, liles — i alguna figa i no dubtem a omplir-nos la panxa.

El dia 22 d’agost, després d’un deliciós esmorzar a la pensió on ens hem allotjat, sortim direcció a un altre dels punts culminants del camí: Møns Klint. Aquest indret és un dels penya-segats més alts de Dinamarca, declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Són parets blanques i vertiginoses que cauen directament al mar, plenes de fòssils marins i en constant transformació. El camí per arribar-hi és meravellós: pujades, baixades, escales de fusta i tot envoltat d’una fageda que porta directament als penya-segats.

Arribat aquí, decidim quedar-nos un dia més per així visitar Møns Klint, i la decisió és ben encertada. Baixem per les llargues escales que permeten trepitjar la platja i observar aquells gegants de guix des de baix. Potser era el lloc més turístic de l’illa, però també un dels més bells i impressionants.

Els darrers quilòmetres que ens queden continuem resseguint la ruta, potser amb més asfalt del desitjat i sense cap servei, però descobrint nous tresors ornitològics: el pigarg cuablanc, el bec de serra, la calàbria agulla, l’oca de galta blanca, orenetes de ribera… Cada trobada era un petit regal.

A poc a poc el carnet de Camønoen es va segellant i ens falten poques etapes. En una d’elles se’ns proposa anar fins a l’illa de Bogø, travessant un pont interminable, així que donat que estem en un càmping i ens hi podem quedar un dia més, decidim agafar unes bicicletes —totalment de franc—, per arribar així a aquesta illa i acabar de segellar el carnet. Cal dir que aquests dies de pausa també es poden gaudir d’una altra manera; no es tracta de fer quilòmetres de manera incansable, sinó poder estar en el present i poder sentir la travessa amb tots els sentits.

Acabem la ruta, tornant a arribar a Stege, amb la sensació d’haver tastat un bocí autèntic de Dinamarca: natura, ocells, paisatges únics i també gastronomia deliciosa —sobretot els dolços, que ens han robat el cor. Ens acomiadem de Møn amb la mateixa il·lusió amb què hi havíem arribat, amb 170 km sota els nostres peus i amb la promesa de tornar, potser l’any vinent, per descobrir una altra illa i perdre’ns de nou pels seus camins.

Lourdes Solano

BARDONECCHIA

S'acostava l'estiu i no teníem gens clar on anar aquest any per l'habitual sortida muntanyenca.

Quan havíem anat a altres indrets, de passada, sempre ens havia fascinat la vall a la sortida del túnel de Fréjus de 12,87 km, que uneix França i Itàlia per sota el Col du Fréjus, amb sortida a Bardonecchia.

Som-hi, doncs, aquesta seria la nostra destinació.

Entremig de grans cims, Bardonecchia és una típica estació de muntanya situada a la regió del Piemont, a la Vall de Susa, que pertany als Alps Cottiennes, els quals són una secció del gran sector Alps del sud-oest.

Senders de muntanya, cims de 1.300 a 3.500 m d'altitud, camins de ferradura, un munt de forts militars, petits pobles carregats d'història, vertiginosos colls de muntanya, uns paisatges que trenquen l'alè. Per ressaltar que, juntament amb Sestriere, van ser seus olímpiques de les delegacions dels comitès olímpics durant els XX Jocs Olímpics d'hivern de Torí el 2006.

Amb tots aquests ingredients, vam tenir clar que seria una bona destinació. La majoria dels cims no eren assequibles al nostre nivell, però el fet de tenir-los a tocar ja ens omplia de joia. Les fortificacions de guerres passades ens aportaven silencis i pors que el temps no ha esborrat, petits pobles carregats d'empremtes de temps passats, ports de muntanya de tanta rellevància com el recorregut d'Anníbal amb el seu exèrcit d'elefants travessant els Alps, i de victòries i derrotes al llarg de tota la història.

I si a tot això afegíem bon ambient i bona taula, què més podíem demanar?

Sovint ens deixem portar per aquest afany a fer coses noves o reptes més exigents, deixant de banda petites meravelles que tenim a prop.

Angelina Fernández

SENDER DELS CÀTARS

del 12 al 22 d’octubre

El passat mes d’octubre vam completar el Camí dels Càtars que havíem començat l’any anterior. Recordem, doncs, que parlem del Sentier Cathare o GR 367 i 367a que comença a Port la Nouvelle i acaba a Foix, més concretament a Montgaillard (localitat al costat de Foix). Per problemes de propietats no resoltes, el darrer tram d’aquest sender s’ha modificat respecte al seu recorregut original.

El sender té dues variants: la nord i la sud. La sud, que correspon a la 367a, va des de Moulin de Cubières fins a Puivert i allà torna a ser de nou un únic sender. L’ any anterior l’havíem fet des del seu inici: de Port la Nouvelle fins a Puivert. Aquesta vegada vam retrocedir una mica per poder fer tot el recorregut de la variant sud; això va suposar repetir el tram des de Ginoles a Puivert.

La variant sud ens va agradar molt, i també la darrera etapa de la ruta. Aquesta s’enfila molt més per les muntanyes. Vam recórrer les regions de l’Aude i una bona part de l’Ariège més oriental.

Per començar, ens vam traslladar fins a Perpinyà i d’allà vam anar amb taxi fins Moulin de Cubières. L’endemà vam començar la ruta per les gorgues de Galamus, molt espectaculars, vam passar per l’ermita de Sant Antoni, penjada en els penya-segats.

Tota aquesta zona es coneix com les Fenouillèdes, també hi ha un tour que recorre tots aquests paratges. Vam arribar a Prugnanes on vam fer nit en una gîte d’étape. Les estades les vam fer en cases d’hostes i gîtes; és l’única possibilitat de fer-ho.

La segona etapa ens va portar fins a Piulaurens, localitat on es troba el castell del mateix nom, un dels castells càtars que hi ha al llarg de la ruta. Abans, però, vam passar per les gorgues de Saint Jacques molt a prop de Caudiès-de-Fenoullèdes. En aquesta localitat no vam trobar allotjament i vam haver de fer 1,5 kms més fins a Lapradelle. A la nit, el castell, ben enlairat, està molt ben il·luminat i contemplar-lo és tot un atractiu.

L’etapa següent va ser la més exigent de tota la ruta. Havíem de fer 23 km, tot i que era preciosa, les fagedes i les rouredes estaven en un moment màgic de tardor, i tot el camí era un regal per la vista i els sentits. Vam començar pujant més de 100 m de cop fins al peu del castell, que per raons òbvies de temps no vam poder visitar. Vam arribar a Axat, la localitat més gran per la que vam passar aquell dia, on ens vam aturar per fer el nostre pícnic i descansar una estona. També hi vam poder fer un cafè, que vam agrair, ja que no era fàcil trobar algun lloc obert. Després vam passar pels petits poblets de Cailla i Marsa. Des de Marsa ens esperava una forta pujada de 300 m en 3 km fins a Quirbajou. Un camí que tot fent marrades anava guanyant alçada fins a arribar a la part més alta de la cinglera a gairebé 900 m d’altitud.

La gîte de la Meritè, una portuguesa establerta a França, va ser tot un regal. Una masia antiga condicionada amb el més just que cal per tenir una estada que no oblidarem. Ens esperava amb l’obsequi de cerveses, una llar de foc al menjador i un sopar esplèndid on no va faltar el canard a l’orange, després d’una amanida de formatge de cabra i fruits secs i amb fromage i gelat per postres. Un sopar deliciós per un final d’etapa prou dura.

En la darrera etapa de la variant sud vam arribar a Ginoles des d’una ruta diferent de la del darrer any, una ruta esplèndida per boscos de castanyers. Un cop allà, ja coneixíem el tram i també que, en arribar a Coudons, trobaríem el petit refugi en l’antic safareig del poble, amb una taula i cadires on poder reposar. L’any passat ens va protegir de la pluja. Un bonic record que vam voler repetir per fer-hi el pícnic. En arribar a Puivert, ens vam allotjar a la mateixa gîte que ho vam fer l’any passat on ens havien tractat molt bé.

Ara tocava enfilar les darreres etapes de la ruta. Enrere havíem deixat la variant sud, del tot recomanable, i també l’Aude, per entrar de ple a l’Ariege. Vam deixar Puivert vorejant el llac que a primera hora del matí semblava es despertés, amb les boires que el cobrien i ens oferien una visió romàntica del lloc.

El camí ens va portar fins a la localitat de Lescale. Aquí durant la Segona Guerra Mundial va haver-hi un enfrontament entre l'exèrcit alemany i la resistència francesa i, a conseqüència del sabotatge dels maquis, els nazis van cremar tot el poble. Sols queda una petita cabana, que vàrem visitar, on una sèrie de panells i retalls de diari n’expliquen la història. Aquest petit espai és molt freqüentat per tots aquells que no volen que desaparegui la memòria històrica del lloc. També hi ha uns recorreguts senyalitzats com a Camins dels Maquis.

El final de la nostra etapa d’aquell dia era Espezel, però aquí no es pot pernoctar, vam necessitar el servei d’un taxi que ens portes fins a Comus, on vam estar dues nits. Així doncs, l’endemà des de Comus el taxi ens va portar al lloc d’inici de la següent etapa que acabava en aquest enclavament, a 1.200 m d’altitud. Ens vam allotjar a la gîte “La Presbitere”, que com el seu nom diu, és l’antiga rectoria. Se’n cuiden en Ben, un antic guarda de refugi dels Alps, i la Lin, la seva companya. Un lloc molt agradable, i dues nits amb un excel·lent sopar.

L’etapa des d’Espezel fins a Comus és molt espectacular. Un cop vas guanyant alçada caminant per fagedes, rouredes i castanyers, es gaudeix de les vistes de la muntanya de la Frau, Saint Barthélemy i també ja apareix, més llunyà, el castell de Montsegur. Poc després del refugi des Gardes i abans que el camí iniciï el descens cap a Comus, la ruta fa un bonic recorregut per la part alta de les gorgues de la Frau i el Pas de l’Ours.

La següent etapa fins a Montsegur va començar un cop deixat enrere Comus, a les dites gorgues. Aquí coincideix amb el que es coneix com a Camí dels Bons Homes, que comença a Berga. De fet, a la plaça de la Marie de Montsegur hi ha una placa dedicada de l’Ajuntament de Berga. Estem molt a prop de Ax-les-Thermes. No és una etapa gaire llarga i cap al migdia ja vam arribar al nucli de Montsegur, al peu del castell càtar. Vam disposar de temps per fer una passejada i també visitar un petit museu per conèixer millor la història dels càtars i com el castell va ser el darrer bastió de resistència i hi van morir cremats uns 200 albigesos. Aquí va acabar la croada dels albigesos. L’endemà vam pujar fins al castell, uns 300 m de desnivell fins a arribar als 1.200 m on es troba la fortalesa, de la qual gairebé no queda res, sols les parets que resten dretes donen testimoni d’aquest fet històric.

Si fins ara el temps havia sigut esplèndid, assolellat i força càlid, el dia va començar amb pluja i vam haver de treure fundes, Gore-Tex i capelines. La ruta però molt bonica fins a arribar a Montferrier. Allà vam trobar obert un bar en un càmping on, molt amablement, ens van deixar resguardar, fer el pícnic i prendre un cafè que ens va anar molt bé. Va ser una sort perquè el dia no acompanyava per menjar a l’aire lliure, tot i això, a la tarda el temps va canviar. No vam deixar de veure, primer de més a prop i després de més lluny, la silueta de Montsegur. Ella ens va acompanyar tota la jornada, fins a arribar a Roquefixade, un petit poble també força encantador i sota el castell del mateix nom, aquest però molt enrunat. Mig quilòmetre abans ens vam trobar un monument en memòria dels maquis, la resistència francesa de la Segona Guerra Mundial. Va ser curiós perquè molts noms eren espanyols, senyal inequívoc que molts republicans van participar en la lluita contra els nazis. Vam dormir també en una gîte on ens van preparar un bon sopar.

El matí, després de fer una breu visita al poble, vam emprendre la darrera etapa. Ens va portar a enfilar-nos al pic de l’Aspre per una fageda espectacular. Ja he dit al principi que han modificat lleugerament el recorregut i no ens servia ni el mapa ni la guia ni el track que dúiem. Sortosament, estava molt ben indicat i ens vam haver de guiar amb les marques i les senyalitzacions. Del pic de l’Aspre ens van fer baixar fins a la localitat de Caraybat i després tornar a pujar voltant el Roc Negre per baixar, per un camí força rocallós, a Montgaillard.

En arribar a aquesta localitat vam donar per acabat el nostre camí a peu i ens vam fer la foto de final de ruta. Vam agafar un autobús que ens va portar fins a Foix i, un cop allà, vam celebrar-ho primer amb unes cerveses i, al vespre, amb un bon sopar en un restaurant. Ens vam allotjar a l’alberg de joventut de Foix, molt confortable, i la clàssica broma del fet que la més jove de nosaltres tenia seixanta-sis anys. Però l’esperit que ens havia portat fins a emprendre aquesta aventura, crec que era un esperit jove i amb ganes de viure aquesta aventura. Hem recorregut més de 160 km que han suposat superar, més o menys, uns 5.000 metres de desnivell positiu acumulat.

Vam tornar cap a casa amb el tren des de Foix fins a La Tor de Querol, i després amb l'R3 que, cosa curiosa, va venir a l’hora. I aquí vam acabar el nostre descobriment d’aquesta part de l’Aude i l’Ariege que ofereix uns paisatges esplèndids i també un recorregut per la història càtar.

Carme Lucas