CLUB EXCURSIONISTA RIPOLL
ADHERIT A LES FEDERACIONS DE MUNTANYA i ESQUÍ
Local Social: Centre Eudald Graells - Tel./Fax 972 70 05 40 - Apartat de Correus, 51 - RIPOLL
www.clubexcursionistaripoll.com e-mail: info@clubexcursistaripoll.admin
Núm. 112 de desembre de 2022
Aprofitant el bon temps de primavera i estiu, de nou hem trescat per muntanyes i viaranys. Hem gaudit, tant com hem pogut, de l’activitat en l’entorn natural tant proper.
Ara, altre cop, ens preparem per iniciar nous projectes o repetir recorreguts que ens han captivat. Els nostres esforços es concentren per sentir, repetida- ment, el batec d’aquesta activitat que ens motiva dia rere dia.
El temps passa però ens resistim a donar l’esquena a allò que estimem i volem conservar.
Esteu obrint unes pàgines que us permetran conèixer, per poder somiar, nous recorreguts i entorns desconeguts (propers o llunyans). Desitgem que serveixin per carregar piles, per tornar a calçar les botes, agafar la motxilla i passar hores, dies... en un entorn que ens és plaent.
De totes maneres, però, us animem a que en properes ocasions (el proper setembre, per exemple) compartiu amb nosaltres aquelles excursions, sortides o descobertes que hagueu pogut fer. Compartir ens permet continuar la comunicació entre tots els que tenim la mateixa afició.
Esperem que les propostes d’aquest any siguin interessants per a vosaltres.
La junta
REUNIÓ ANUAL DE SOCIS
Divendres, 3 de març de 2023
Al centre Eudald Graells,
2/4 de 10 del vespre , en 1a convocatòria i, si escau, a les 10 en 2a.*
Temes a tractar:
- Lectura i aprovació, si escau, de l'acta anterior
- Estat de comptes
- Activitats previstes per l'any 2023
- Torn obert de paraula
* Excepte que els directrius sanitàries ho impedeixin
ALPS AUSTRÍACS
La muntanya no entén de fronteres, els cims, rius i estanys, camins i corriols..., cadascun fa la seva via i parla el mateix llenguatge, tant se val d’on ve i on vagi, ens acull i ens mostra la seva esplendor, vinguem d’on vinguem nosaltres.
Glacera Südlicher Bockkarkees Cim Krenzjoch (2395m)
En aquesta ocasió vam decidir fer la continuació de la serralada dels Alps austríacs, d’oest a est. Triem Schrums, municipi de la Vall de Montafon a Voralberg. Una vall envoltada de serralades, impressionants penya-segats i fins a cims parcialment glacials.
Durant una setmana vam gaudir de cims de crestes herbades d’un verd intens, vistes espectaculars i glaceres a tocar.
Muntanya de GeiBspitz 2.334 m Cim Krenzjoch 2.395 m Silvretta, serralada més coneguda de la regió.
L ’ embassament Stausse Sil- vretta 2.000 m
Wiesbadever Hütte (refugi) 2.443 m punt de sortida al Piz Buin 3.312 m, muntanya més alta del Vorarlberg, i excel·lent mirador a les glaceres.
HochalfpenstraBe, una de les carreteres de muntanya més bonica i popular dels Alps, amb 34 corbes de forquilla, 22,3 km de longitud i de peatge.
Lienz, Tirol oriental als peus de les Dolomites, estada segona setmana. Aquesta vall és més poblada i turística, oberta, per una banda, a amples valls i tanca- da, per l’altra, per les imponents Dolomites. Aquí el paisatge és diferent, més agrest, però ben atractiu per gaudir amb ell.
Tschiernock 2.088 m i Hochpalfennock 2.099 m, amb bones vistes als Alps Julians d’Eslovènia.
Umballfälle, ruta de cascades molt bonica i vall salvatge al Clarahütte (refugi).
Glacera Pasterze, i glacera Südlicher Bockkarkees, malauradament en evident retrocés, i el refugi Oberwalder.
Karlsbader Hütte i el llac Lazerzsee, als peus de les Dolomites.
Grossglocknerstrasse Schönbrunn (Viena)
També fou encertat dedicar un dia a fer la carretera de peatge Grossglocknerstrasse (Gros- sglockner 3.798 m, muntanya més alta d’Àustria), de 48 km i 26 corbes, una de les màximes atraccions i molt recomanada.
Per acabar, no podem prescindir de passar uns dies a la capital. El contrast de l’asfalt amb la verdor i la calma que ens ha transmès la muntanya, ens ho recompensa la sumptuositat d’aquesta imperial Viena.
Tornem cap a casa amb el bon gust d’aquests dies i la il·lusió posada en la propera sortida.
Angelina Fernandez Puig
DESCOBRINT EL P.N.R. DEL QUEYRAS
Durant la primavera, acostumem a “seure” per parlar sobre els nostres humils projectes muntanyencs i decidir a on passarem les vacances d’estiu, centrant-nos sempre en zones més aviat properes...on hi podem accedir amb la furgoneta.
Sempre tendeixen a sortir els mateixos noms: Chamonix, els Ecrins, Vall d’Aosta, Picos d’Europa, Dolomites,.. però mai havia sortit a la nostra pluja d’idees “EL QUEYRAS” i ho escrivim en majúscules perquè s’ho mereix.
El Queyras és una zona muntanyosa situada als “Hautes Alpes”, al nord-est de la regió de “Provence- Alpes-Côte d’ Azur”, a França. Està connectat amb la zona de Guillestrois per una única carretera sobre l’estreta desembocadura del Guil. També es comunica amb Itàlia pel coll d’ Agnel, i amb l’àrea de Briançon a través del coll d’Izoard.
El Parc Natural Regional de Queyras i els seus municipis han estat reconeguts com a Reserva de la Biosfera. Aquest programa “Home i Biosfera” té com a objectiu reconèixer i promoure llocs que treballen a favor del desenvolupament sostenible, l’educació ambiental i la promoció científica.
És el parc natural regional menys poblat de França, amb només 2.300 habitants en 10 ciutats. Són els isards, les marmotes, les llebres i les perdius qui han fet seu aquest territori conservat.
Al Queyras és impossible avorrir-se. Es poden fer des d’activitats culturals i esportives fins a visites històriques a les fortaleses i castells. És ideal també per relaxar-se als magnífics càmpings francesos i gaudir dels paisatges i la seva tranquil·litat. També es pot fer turisme gastronòmic, passejar pels mercats d’artesania i xafardejar els cartells que pengen per tot arreu amb la gran quantitat d’activitats que tenen lloc a cada poble.
GR® 58: Tour du Queyras
Centrant-nos en allò que ens apassiona, malgrat que nosaltres per les circumstàncies no ho vam poder fer, destaquem i recomanem fer la travessa a tot el Parc, se’n diu el Tour de Queyras i segueix el GR58.
No és una ruta d’alta muntanya, però passa per tota mena de terrenys i paisatges: boscos, prats, xalets al- pins, llacs, rius... En total són uns 110 km amb 8.000 m positius aproximadament. El punt més altés de 2.900 m i el més baix de 1.200 m. A partir d’aquí, i tenint en compte els punts per on passa, cadascú ho pot fer en més o menys etapes segons l’estat de forma i el temps dis- ponible.
Hi ha uns mapes específics sobre el Tour, i els camins estan molt ben senyalitzats. És molt vistós trobar-te amb tots els excursionistes ben carregats fent la travessa i anant de càmping en càmping (esplanades ben verdes) amb els serveis mínims però ideals per gaudir de l’entorn.
També hi ha la versió del Tour per fer en BTT. La majoria de les puja- des es fan per pistes forestals força amples. D’altra banda, les baixades són corriols, a escollir per tots nivells, fet que registra el Queyras com un lloc imprescindible per a la bicicleta de muntanya.
Les nostres vacances
Nosaltres hi vam estar una setmaneta. Vam visitar pobles i mercats, vam fer excursions i vam fer bicicleta de muntanya i enduro. Tenint en compte la situació geogràfica de cada poble, l’itinerari que vam seguir va ser el següent:
- Guillestre
Vam començar visitant Guillestre, la porta al PNR del Queyras. És el poble més gran i on hi ha més serveis. Allà hi ha la principal oficina de turisme on t’ajuden amb el que faci falta. A la zona, vam anar al Llac d’Eygliers, un llac on s’hi accedeix amb cotxe i on et pots banyar gratuïtament. És bastant turístic, però per passar-hi una tarda en família és molt bon pla. També vam fer escalada esportiva al Mt Dauphin i una ruta en BTT, de dificultat fàcil, d’unes dues horetes.
2.Ceillac
Aquest va ser el primer poble ja dins del P.N.R del Queyras i ens va deixar bocabadats. Es troba en una vall molt ampla i és l’inici de moltes excursions com ara: el Lac Miroir i el Lac Saint Anne. També s’hi practica parapent i pesca. A l’hivern és molt famós per l’ esquí de fons i l’ escalada en gel.
Nosaltres vam fer alguna excursió pel costat del riu i una ruta en BTT. També vam visitar les cases antigues del nucli del poble: la casa anome- nada Ferme Chabrand i l’església de Saint-Sébastien del segle XVI, amb el seu campanar de 6 campanes i el seu rellotge de sol, catalogat monument històric.
A Ceillac hi ha molt bon ambient i un bon restaurant on menjar creps des- prés de l’activitat.
Ceillac
- Arvieux
Des d’Arvieux vam pedalar fins al mític coll de l’Izoard i després vam arribar al Llac de Souliers. En aques- ta zona hi trobem el que se’n di- uen les espectaculars dolomites de Roche Brune i des d’on es poden fer moltes excursions i visitar els típics xalets de muntanya de Furfande o Clapeyto.
El poble en si és petitet, però nosal- tres vam coincidir amb una fira d’ar- tesania, fet que li va donar un valor afegit.
- Chateau Queyras i Molines a Queyras
A Château-Ville-Vieille hi trobem el castell de Queyras, una fortalesa me- dieval situada sobre una zona roco- sa. Nosaltres no hi vam entrar, només vam fer un vol pel seu voltant i s’ha de dir que, des de la vora del riu, la vista del conjunt és impressionant.
Per una altra banda, des de Molines a Queyras vam pedalar fins al coll d’Agnel, com hem dit, frontera amb Itàlia. - Saint Veran
Saint Veran és considerat un dels pobles més bonics de França i és el municipi més alt d’Europa, a una altitud de 2.042 metres.
Aquest conserva un patrimoni arqui- tectònic extraordinari, testimoni de la vida rural d’altres èpoques. El poble té molts bars i restaurants amb unes terrasses amb vistes impressionants. També és famós per la poca contaminació lumínica i bona visibilitat de les estrelles que hi ha durant la nit. D’altra banda, hi ha molts camins per fer excursions i rutes de BTT que t’enfilen de seguida als 3.000 m.
Coll Agnel Saint Veran
- Aiguilles
En aquest poble, hi vam estar una mica de passada, però amb la calor, vam aprofitar per gaudir de l’única piscina pública del Queyras.
Des d’Aiguilles es poden fer mol- tes excursions per dues valls: la vall Llombarda, amb els llacs de Malrifs i la vall de Peynin.
- Abries
Finalment vam anar al poble d’Abries, que ens va agradar moltíssim i on ens vam trobar amb un mercat d’antiguitats. Els seus carrers són animats i ben acolorits.
Aquí hi vam trobar algunes rutes de BTT molt divertides que van fer que ens hi quedéssim més dies dels que teníem prevists.
Per acabar, ens agradaria comentar i compartir amb vosaltres que el PNR del Queyras ha de ser impressionant a l’hivern, ja que les seves muntanyes i característiques han de ser ideals per practicar esports com l’esquí de muntanya.
Esperem que us hagin vingut ganes de visitar aquesta zona tan bonica i per molts, desconeguda.
Abries BTT Queyras
Queralt Riba
CAUTERETS A PEU
Ruta dels llacs
Cauterets és un petit poble encantador dels Pirineus Francesos i a la vegada una estació d’esquí que, gràcies a la seva ubicació i orientació, és una de les estacions amb més neu de França. Tanmateix, aquest poble ofereix un gran nombre d’activitats també durant l’època d’estiu. Així, en aquest escrit hi trobaràs un munt d’idees per aprofitar al màxim d’aquest indret.
Le sentier des Cascades i le Lac de Gaube (23 quilòmetres): Per trobar el sentier des Cascades existeixen dues opcions: agafar el cotxe fins a la sortida de Cauterets, lloc on comença aquest camí, o bé sortir directament de Cauterets per una ruta que, a poc a poc, va pujant i et permet veure el poble des d’una altra perspectiva. Nosaltres optem per aquesta segona opció (ja hi haurà temps d’agafar el cotxe més en- davant), passant pel Chemin Demontzey. Un cop arribes a l’inici del sentier des Cascades t’adones que és meravellós, ja que passa pel costat del riu amb múltiples cascades, cada una d’elles amb un nom peculiar. Ens meravella veure tanta aigua i sentir la frescor que ajuda a arribar fins al Pont d’Espagne sense massa entrebancs.
Un cop arribes al Pont d’Espagne hi ha un bar-restaurant que et pot ajudar a agafar forces, si cal. Fet el cafè reglamentari, el camí continua a l’esquerra del pont per agafar el trencant que ens portarà fins al Lac de Gaube (el primer llac de les nostres vacances). Aquí el camí és un xic més dret, però està molt ben dibuixat i resulta força divertit. Amb poc més d’una hora arribem fins al llac; el color de l’aigua del llac et deixa amb la boca oberta, ja que és d’un blau esmaragda intens i brillant. És per això que els nostres peus ens demanen a crits posar-los a dins per refrescar-los. Realment val la pena arribar fins a dalt i gaudir del camí, del paisatge i de l’aigua.
Crete du Lys
La Crête de Lys et le Lac Ilhe- ou (17 quilòmetres): Aquesta ruta forma part d’una etapa del GR-10 (un projecte que tenim al cap per un futur... esperem no gaire llunyà). L’opció proposada és agafar el telecadira del poble que et porta directament fins a la Crête de Lys i d’allà fer una bona baixada fins al Llac Ilheou per després tornar fins al poble.
Si el dia acompanya, les vistes des de la Crête són fantàstiques i és un bon lloc des d’on admirar el vol del famós trencalòs o observar els es- pectacles que ofereixen les gralles de bec vermell. Nosaltres agafem la ruta com un dia relaxant: un dia per poder admirar els ocells, deixar-nos meravellar pel vol de les papallones apol·lo o pel so de les marmo- tes que ens recorden que estem al mig de la muntanya.
Ràpidament, arribem al llac Ilheou, un lloc fantàstic per prendre un grapat de fruits secs que ens ajudaran a agafar forces. Les cames comencen a picar per la baixada del camí d’avui i encara falta un bon tros. Durant el descens el sol ens acompanya amb molta força, així que hem d’aprofitar qualsevol ombra per beure aigua o per menjar alguna cosa.
El camí baixa directament al poble pel camí de Cambasque, així que és una bona idea descansar en una de les múltiples terrasses del poble per refrescar-se, especialment quan és un dia càlid.
Lac d’Estom (13 quilòmetres): Com comences a veure, Cauterets està envoltat d’un munt de llacs i de possibilitats. Per sort, nosaltres no ens cansem fàcilment d’aquest tipus de paisatge així que, volem aprofitar per veure aquest llac. Per arribar a l’inici de la ruta hem d’agafar el cotxe fins a la Fruitère (a uns 20 minuts de Cauterets), tot i que també hi ha l’opció d’anar-hi a peu, passant pel camí La Fruitère, però és una ruta d’unes 3 hores.
Cal anar-hi ben aviat, ja que el pàrquing és escàs. Un cop aparcats agafem aquest camí, ben senzill i agradable, acompanyats pels isards, les marmotes i les vaques gairebé durant tot el recorregut. No cal dir que les vistes són meravelloses i un cop arribes al llac pots gaudir de les seves aigües cristal·lines per posar els peus a dins, tot i que l’aigua està gèlida.
Visita al poble de Cauterets, al parc animalier i el Dijon des Ai- gles: Després d’uns dies de ruta sempre va bé agafar-se un dia diferent, un dia per conèixer el poble, les seves botigues, els seus bars i també l’entorn del poble, com el parc animalier des Pyrénées (Argelès-Gazost). De fet, no soc gens de zoològics, però m’interessa saber els projectes que s’hi fan, ja que segons diuen tenen parelles d’animals per a la seva reproducció i reintroducció, com el trencalòs o l’aufrany.
Després de la visita al parc, ens dirigim cap al Dijon des Aigles, un altre món totalment diferent, el món de la falconeria. Tenim ganes de veure rapinyaires diferents i som afortunats d’escoltar com treballen amb aquests animals i com se’ls estimen. Tot i que el meu cor no s’hi acaba de trobar massa còmode.
Finalment, tenim tota la tarda per gaudir de Cauterets i deixar-nos emportar pel seu encant. De fet, aquest poble em recorda en certa manera a Chamonix, encara que amb un xic més d’elegància. Això sí, trobar lloc per sopar pot arribar a ser difícil sense reserva... així que arribar aviat pot resultar útil per trobar un forat en algun restaurant.
Lac de Gaube Lac Ilheou
Thèrmes du Rocher: A part de múltiples rutes, Cauterets també ofereix la possibilitat de passar un parell d’hores en un dels seus centres termolúdics. No té cap secret, només es necessita un banyador, una tovallola i unes xancletes (fins i tot es poden comprar allà) per gaudir de les seves dues piscines amb aigua calentona i les seves saunes a un preu bastant raonable.
Ruta dels llacs pel refugi de Mar- cadau: Què fer per acabar d’enamorar-se de Cauterets, dels seus llacs i del seu paisatge? Una molt bona opció és fer aquesta ruta dels llacs. Sortim del pàrquing del Pont d’Espagne per dirigir-nos cap al refugi Wallon Marcadau, actualment en obres. El camí per arribar fins a aquest refugi és de molt bon fer, obert i agradable. Un cop arribats al refugi, la vista ja val prou la pena, però tenim ganes de veure els llacs, així que comencem a pujar fins a un màxim de 2.420 m.
Aquí sí que el camí es fa un xic més dret, però, tot i això, el temps ens acompanya, ja que el sol comença a tapar-se. Fem la pujada lentament, intentant impregnar-nos de la tranquil·litat i de la pau que transmet aquest lloc, res a veure amb els altres llocs que hem visitat. El primer llac, el Lac Nère, és petitó, amb unes aigües totalment fosques. Aprofitem per refrescar-nos una mica, però de sobte observem que uns núvols espessos comencen a aparèixer, amenaçant amb uns trons escandalosos que fan posar-nos les piles. Acabem de fer la pujada fins a l’altre llac, el llac du Pourtet. Aquest sí que és més gran, amb una petita platja per poder gaudir del temps i de les seves aigües, però nosaltres decidim deixar-lo enrere per començar el retorn cap al cotxe, ja que la pluja cada cop ens amenaça més.
Encara ens queda arribar a altres llacs, un conjunt de llacs petits, les Lacs de l’Embarrat. El camí ara és de baixada i, tot i que el ritme és més accelerat, el paisatge és fantàstic. De fet, un no es cansa de veure aquestes muntanyes i aquests llacs. Amb les cames un xic cansades arribem al Chalet du Clot, lloc on descansem una mica, observem com els núvols no acaben de deixar anar l’aigua i aprofitem per menjar algu- na cosa ràpida abans d’arribar fins al pàrquing del Pont d’Espagne.
Lac d'Embarrat Sentier des Cascades
Cirque du Gavarnie: Les rutes de Cauterets arriben al seu final, però encara queden altres opcions un xic més lluny. De Cauterets a Gavarnie hi ha més o menys una hora en cotxe, però realment val la pena acostar-se fins a aquesta zona, perquè gairebé no hi ha paraules per descriure l’es- pectacular circ du Gavarnie.
El camí per arribar-hi és potser dels més senzills a fer i, tot i la gent que hi ha, és força tranquil. Amb poc desnivell s’arriba a la cascada principal, una de les més espectaculars que he vist a la meva vida.
Per més informació: Com sabeu a Internet hi ha un munt d’informació i d’opcions. Però nosaltres ens vam guiar per la recomanació del personal del càmping on vam estar allotjats. Així que després de comprar un mapa de la zona, vam dissenyar aquestes propostes que vàrem realitzar del 31 de juliol fins al 7 d’agost d’enguany.
Si voleu trobar les nostres imatges, totes les nostres propostes o d’altra informació complementaria visiteu el nostre blog: http://lesnostresorti- detes.blogspot.com/
Lourdes Solano
PICS D'ASTAZU
(3.071m. i 3.013m.)
Aquest any, per la tradicional sortida a un 3.000 de finals de juliol, el cim escollit van ser els Pics d’Astazu: l’Astazu oriental (3.071 m) i l’Astazu occidental (3.013 m). Com en altres anys la idea era marxar dissabte matí i tornar diumenge vespre-nit. La nit del dissabte a diumenge la passaríem al refugi de Pineta, situat a 1.240 m.
Així doncs el dissabte, 30 de juliol a les 9 del matí, ens reunim a l’aparcament de la Solana per marxar, en cotxe, cap a la vall de Pineta. Al migdia arribem al refugi, situat al costat de la carretera que dóna accés a la vall de Pineta. Dinem de pícnic a les taules exteriors del refugi i seguidament ens acomodem a les habitacions corresponents.
Ibón de Marmorés Pujant al balcó de Pineta
La tarda l’aprofitem per estirar les cames donant la volta pel circ de Pineta, arribant fins al refugi de La Larri i fent una parada al Parador de Bielsa a fer la cervesa.
Al vespre sopar al refugi. Havent sopat estona de tertúlies, lectura o partida de botifarra. Seguidament cap a dormir.
L’endemà a les 6 h, un cop esmorzats, agafem els cotxes i pugem fins a l’aparcament habilitat al final de la carretera que arriba al circ de Pineta. Tenim per davant uns 1.300 m de desnivell fins al balcó de Pineta.
Iniciem l’ascens. Al principi és suau però a mesura que anem avan- çant es va fent més pronunciat. Les vistes i el paisatge de tota la pujada pel circ de Pineta són precioses. Es- bufegant arribem al balcó de Pineta on fem una aturada per menjar al- guna cosa i reagrupar-nos. Al balcó aprofitem per meravellar-nos amb la cara nord del Mont Perdut i la seva glacera, cada any més petita... també veiem alguna de les múltiples zones que hi ha per fer bivacs. Molts excursionistes les aprofiten, durant les seves sortides, per pernoctar. Aturats al balcó ja albirem el pic d’Astazu.
Panoràmica des del balcó de Pineta Mont Perdut (cara Nord) i la seva gelera
Seguim el nostre camí a través de la plana de Marmorés cap a l’Ibón de Marmorés. Estany d’aigües blaves cristal·lines on hi ha el refugi lliure de Tuca Roya.
Passat l’estany seguim l’ascens fins al coll entre els dos Astazu (2.967 m), des d’on ja tenim el pic a tocar. Com que hem de tornar al mateix coll deixem algunes motxilles per alleugerir pes i gaudir de les vistes cap a Gavarnie, la bretxa de Roland i els pics del circ de Gavarnie. També veiem el Tallón on no fa masses anys vàrem pujar. Amb un últim esforç ascendim els cent metres que ens separem del cim de l’Astazu Oriental. En total 1.800 m de desnivell des de l’inici de l’excursió. Foto de grup i iniciem la baixada cap al coll, des d’on, una part del grup, s’arriba fins a l’Astazu Occidental (al qual s’arriba després de pocs minuts, havent de superar algun pas una mica aeri), mentre l’altre part inicia el llarg descens fins a l’aparcament desfent el camí de pujada.
Grup al cim Astazu Oriental
Abans d’arribar al balcó de Pineta ens ajuntem els dos grups i aprofitem per menjar alguna cosa per dinar. Avançada la tarda anem arribant a la zona d’aparcament on ens refresquem al riu Cinca, ens canviem de roba i fem alguna cervesa o refresc al bar. Gran sortida, bona companyia, vistes increïbles i ganes de tornar-hi.
Lluís Morera
RETALLS DE MEMÒRIA
(reedició)
El primer bivac
Era un mes d’agost dels últims anys de la dècada dels cinquanta, per tant, ara fa quaranta i tants anys (maig 2000). Alguns dels llocs que s’esmenten han canviat molt des de llavors, principalment per l’evolució que ha experimentat la pràctica de l’esquí, altres encara conserven tota la seva bellesa i solitud.
El cotxe que feia el servei entre Andorra la Vella i l’Hospitalet va deixar als dos excursionistes a mitja pujada del port d’Envalira. Havien sortit a les set del matí i es disposaven a començar a caminar a prop de les nou. La primera intenció era anar a dormir al refugi deMaranges, passant per la Portella de Joan Antoni i baixar a la ca- bana dels Esparvers, per remuntar tot seguit el cercle dels Engorgs, Puig Pedrós i Maranges. Però els dos companys sabien prou bé que anirien justos de temps, ja que co- neixien aquesta travessia per haver-la fet anteriorment. Els calia haver estat més matiners per buscar un altre mitjà de transport que els hauria permès començar la jor- nada més aviat.
En direcció al migdia, el sol es reflectia en els escalonats estanys de Pessons amb una lluminositat extraordinària i era realment temptador visitar-los. El dia sense cap núvol era prometedor i si continuava així, podria ser una bona nit per dormir al ras. Era una experiència que encara no havien viscut, fer el primer bivac. Un recompte de provisions els permetia allargar una jornada més la sortida, que en tot cas també podrien recuperar més endavant. El sol ja es deixava sentir quan, vorejant els primers estanys, anaven pu- jant i endinsant-se en el cercle per un laberint de pedres i petits estanyols. A sobre d’ells, el pic de Pessons i les seves crestes hi senyorejaven, però per enfilar-s’hi, calia superar les dretes tarteres i el sol estava ara en la zona del seu zenit. Era més temptador refrescar-se i deixar per més tard el sempre feixuc tarter. Lliurats del pes de la motxilla i ben refrescats es disposaren a menjar, però els va envair una dolça son i acabaren dormisquejant.
Feia quatre dies que trescaven per boniques valls andorranes, havien fet la primera nit al refugi de la Pera i després de pujar al pic de Perafita iniciaren una forta davallada fins a trobar el riu Mandriu en el lloc anomenat Entremesaigües i d’allà a les Escaldes. Tam- bé havien anat de Canillo a Llorts pel pic de Casamanya i a la Coma de Tristaina, on una forta tempesta els feu passar unes hores d’ angoixa i molt de fred per la remullada que els calgué suportar. Ara, sobre el terrós on s’ havien endormiscat, el suau i fresc aire els desvetllà, el sol ja feia la decantada i calia buscar un lloc on passar la nit i també alimentar-se abans que es fes fosc. Va ser en la dolça vesprada, quan el cel ha perdut el color blau i els primers estels ja guspiregen, quan els dos excursionistes acabaren d’ enllestir el lloc on descansar: havien trobat una grossa pedra on arrecerar-se. També van fer una petita paret on col·locaren un impermeable que els resguardés del vent. Es posaren dintre el sac tot esperant que els embolcallés la nit.
La formosa vall que s’estenia fins a els vessants del Port d’Envalira és avui estació d’ esquí de Grau Roig. Res pertorbava la pau d’aquells paratges, només se sentia la remor del proper torrent com un monòton cant a la modulació i xarboteig de les granotes al saltar dintre els tolls. Les llums dels cotxes als viratges d’ Envalira eren com llumenetes flotants dintre la foscor de la nit i mirant-se el cel quedaven bocabadats per la quantitat d’ estels. Era el deu d’agost, diada de Sant Llorenç, un dels companys recordà que segons una dita popular és la nit més estelada de l’any i que es sol esdevenir una caiguda d’ estels que es coneix com les llàgrimes del Sant. Es dolgueren de la seva limitació en coneixements astronòmics, localitzaren però l’Estrella Polar, i per ella l’Ossa Menor i la Major, el carro gros i petit com els sol conèixer la gent, també el quadrat dePegàs i el Dragó i el que més els agradà per la seva vistositat, la Via Làctia, de tant en tant algun estel fugaç, alguna llagrimeta que el Sant del dia deixava caure, una observació ben minsa davant la immensitat que tenien sobre d’ ells.
Fins a adormir-se, continuaren conversant llarga estona. S’hi trobaven còmodes. A llum d’alba els despertà el fred, el lloc ja no era tan confortable com al començar la nit, hi havia humitat i decidiren continuar el camí que havien deixat el dia abans. Encetada de nou la caminada, aviat es trobaren francament bé. Havien viscut una bonica experièn- cia i n’estaven joiosos, no totes les nits a muntanya són tan plàcides encara que sigui a ple estiu. Això ja tindrien ocasió de comprovar-ho temps a venir, però aquella nit pas- sada a resguard de la grossa pedra fou una d’aquelles vivències perdurables en el record. Passaren anys i moltes altres vesprades, quan fatigats rememoraven l’excursió del dia a l’escalf del refugi o del bivac, fins a envair-los la son. Però sovint retornava la memòria d’aquella nit als Pessons i és que fou el primer bivac.
Alexandre Roca
EN MEMÒRIA Alexandre Roca i Remolins (1933-2022)
Autor dels llibres editats per el Club:
L’Excursionisme a Ripoll, editat en motiu dels 50 anys del naixement del Club.
St. Julià de Saltor i Sta Maria de Vidabona
“...Si a hom li dol la pèrdua de llocs ancestrals, amb la serenor que el pas del temps comporta només ens cal acceptar-ho i aplegar de tot el que en faci referència perquè en perduri.”
Extret del llibre: St. Julià de Saltor i -Sta Maria de Vidabona- (pàgina 20)